Què és la Mineria de Dades?
La Mineria de dades o Data Mining és un procés per a descobrir, a partir d’una base de dades, nous coneixements que siguin vàlids, potencialment útils i, sobretot, comprensibles.
La mineria de dades extreu aquest coneixement de les dades mitjançant l’ús de tècniques estadístiques que permeten descobrir patrons i regularitats presents en el conjunt de dades.
Els processos de data mining es basen en mètodes procedents de la recerca i desenvolupament en bases de dades, estadística, aprenentatge automàtic i visualització.
mineria de dades f
es extracción de datos
es minería de datos
fr exploration de données
fr extraction de données
it estrapolazione dei dati
en data mining
TOT AIXÒ ÉS EL QUE EM PORTA BOIG ENTREMIG DE LES NEUROCIÈNCIES, LA RECERCA DE CAMP DEL NACIONALISME ARANÈS I EL REPORT DEL TURISME BRITÀNIC. Aquí fa fred, l'esquena em fa mal i l'hèrnia bull .... és a dir misèries
divendres, d’octubre 10, 2003
dimarts, d’octubre 07, 2003
AQUEST ÉS L'ARTICLE QUE NINGÚ EM PUBLICARIA:
-----------------------------------------------------------------------
PERQUÈ NO CALLES DURAN LLEIDA!!!
Sembla mentida que el Gran Estratega electoral d'Artur Mas no s'hagi adonat que Duran i Lleida és la persona menys indicada per fer reflexionar al votant indecís nacionalista, social-demòcrata i progressista.
Cada vegada que Duran ataca ERC un nacionalista indecís es decanta definitivament per Esquerra.
Senyor Duran, perquè no us dediqueu a la franja més de centre-dreta que és la que li correspon?. Una franja tant necessària com l'altra, però avui desatesa.
El Duran és creu la reencarnació de Jordi Pujol i que tots els tipus d'electorats li ponen i això, precisament, és una de les coses que han canviat.
D'ara endavant el líder polièdric no és té, ni a CiU ni a Catalunya. Pujol ja és un jubilat d'honor, que fa campanya i els altres, representen cadascun, una sensibilitat social i nacional diferents.
Eh nens!, noves generacions que jubileu a tothom, jugant amb el futur del País!: demaneu respectuosament a en Duran, que és quedi a segona línia, sense "robar" protagonisme i fent la feina que no fa. I si no sap que fer, que doni una volta pel seu partit i n'expedienti-hi uns quants més, que això és utilíssim per la campanya electoral. Gràcies.
-----------------------------------------------------------------------
PERQUÈ NO CALLES DURAN LLEIDA!!!
Sembla mentida que el Gran Estratega electoral d'Artur Mas no s'hagi adonat que Duran i Lleida és la persona menys indicada per fer reflexionar al votant indecís nacionalista, social-demòcrata i progressista.
Cada vegada que Duran ataca ERC un nacionalista indecís es decanta definitivament per Esquerra.
Senyor Duran, perquè no us dediqueu a la franja més de centre-dreta que és la que li correspon?. Una franja tant necessària com l'altra, però avui desatesa.
El Duran és creu la reencarnació de Jordi Pujol i que tots els tipus d'electorats li ponen i això, precisament, és una de les coses que han canviat.
D'ara endavant el líder polièdric no és té, ni a CiU ni a Catalunya. Pujol ja és un jubilat d'honor, que fa campanya i els altres, representen cadascun, una sensibilitat social i nacional diferents.
Eh nens!, noves generacions que jubileu a tothom, jugant amb el futur del País!: demaneu respectuosament a en Duran, que és quedi a segona línia, sense "robar" protagonisme i fent la feina que no fa. I si no sap que fer, que doni una volta pel seu partit i n'expedienti-hi uns quants més, que això és utilíssim per la campanya electoral. Gràcies.
FINAL DE GIDDENS I NOU DIRECTOR A LA LSE
A la London School of Economics and Political Science - la LSE- s'ha acabat l'era Anthony Giddens, ja hi ha un nou Director.
Ningú dubta de la solvència de Giddens tant com del seu vedetisme. Potser amb la guerra de l'Iraq i de voler justificar el que era injustificable, ha acabat de quedar tocat com a cervell de polítics, sobretot de Blair. L'actitud de la "LSE oficial" i la guerra, fou tant vergonyant, que Giddens només va quedar elogiat pels quatre sapastres d'ofici, mentre aquest seguia fent comunicats "consolant" als estudiants nord-americans.
Ara tenim nou Director un tal Howard Davies vingut de les finances desprès d'haver estat Chairman of the Financial Services Authority. Aquest almenys d'entrada no enganya ningú, ve del món dels taurons de la City. De moment discretament no monopolitza la Web de la LSE, com ho feia l'estrella Giddens, potser serà tot un símptoma.
El que a mi em sobta, i se'm pot dir il·lús, és que el nou Director Davies entre les seves acreditacions acadèmiques NO té un doctorat. O sigui tenim un Director de l'escola universitària de més prestigi d'Europa i part del món, dirigida per una persona que no és Doctor. I jo, trencant-me les banyes en unes de les aventures que m'acabarà costant la salut, per aconseguir un honorable doctorat, estant comprovat que sense aquest és possible tocar el cel. Que segons diuen: és toca quan s'arriba a director de la LSE.
M'agradarà veure el Director-NO-Doctor en una de les reunions més classistes del món a la LSE, entre doctorats i un nombre considerable de Premis Nobel, donant-los-hi instruccions sobre els horaris, els concursos i els pressupostos. Serà un espectacle deliciós, tant com l'afició del nou Director, òbviament, cricket.
Ningú dubta de la solvència de Giddens tant com del seu vedetisme. Potser amb la guerra de l'Iraq i de voler justificar el que era injustificable, ha acabat de quedar tocat com a cervell de polítics, sobretot de Blair. L'actitud de la "LSE oficial" i la guerra, fou tant vergonyant, que Giddens només va quedar elogiat pels quatre sapastres d'ofici, mentre aquest seguia fent comunicats "consolant" als estudiants nord-americans.
Ara tenim nou Director un tal Howard Davies vingut de les finances desprès d'haver estat Chairman of the Financial Services Authority. Aquest almenys d'entrada no enganya ningú, ve del món dels taurons de la City. De moment discretament no monopolitza la Web de la LSE, com ho feia l'estrella Giddens, potser serà tot un símptoma.
El que a mi em sobta, i se'm pot dir il·lús, és que el nou Director Davies entre les seves acreditacions acadèmiques NO té un doctorat. O sigui tenim un Director de l'escola universitària de més prestigi d'Europa i part del món, dirigida per una persona que no és Doctor. I jo, trencant-me les banyes en unes de les aventures que m'acabarà costant la salut, per aconseguir un honorable doctorat, estant comprovat que sense aquest és possible tocar el cel. Que segons diuen: és toca quan s'arriba a director de la LSE.
M'agradarà veure el Director-NO-Doctor en una de les reunions més classistes del món a la LSE, entre doctorats i un nombre considerable de Premis Nobel, donant-los-hi instruccions sobre els horaris, els concursos i els pressupostos. Serà un espectacle deliciós, tant com l'afició del nou Director, òbviament, cricket.
dilluns, d’octubre 06, 2003
El curs acadèmic en marxa
Avui han començat les classes a la London School of Economics and Political Science (LSE). Avui també he tingut la primera avaluació:la PAC, de la Mineria de Dades -Data Mining- de la Universitat Oberta de Catalunya, curs lligat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Encara em faltaran un munt de crèdits per reforçar el meu treball de "psicologia i psiquiatria del nacionalisme".
Estic cansat i sense ganes d'escriure més.
Demà no aniré a Barcelona, el viatge em fa perdre el temps i desprès tardo molts dies a recuperar la "tranquil·litat" acadèmica. Llàstima!. Per participar en el rodatge del documental de "l'Assemblea de Catalunya" potser valia la pena haver-hi anat, però l'agenda mana i tampoc m'han donat cap facilitat.
Cada dia uns i altres, e-mails crítics inclosos, em recorden que sóc un zero a l'esquerra.... gràcies pel bany de realisme, però jo riuré l'últim, perquè parafrasejant a n'en Sanuy, certes històries les escriure jo, tant si agraden com sinó.
Estic cansat i sense ganes d'escriure més.
Demà no aniré a Barcelona, el viatge em fa perdre el temps i desprès tardo molts dies a recuperar la "tranquil·litat" acadèmica. Llàstima!. Per participar en el rodatge del documental de "l'Assemblea de Catalunya" potser valia la pena haver-hi anat, però l'agenda mana i tampoc m'han donat cap facilitat.
Cada dia uns i altres, e-mails crítics inclosos, em recorden que sóc un zero a l'esquerra.... gràcies pel bany de realisme, però jo riuré l'últim, perquè parafrasejant a n'en Sanuy, certes històries les escriure jo, tant si agraden com sinó.
dissabte, d’octubre 04, 2003
RECURSOS POLÍTICS ON LINE DE LES Nacions sense Estat A EUROPA (1)
Una Web amb el Tot el món gal·lès en documentació política de la National Library of Wales.
The Welsh Political Archive
The Welsh Political Archive
divendres, d’octubre 03, 2003
Orquestra de Cambra de l'Empordà
Un de les experiències més bèsties que he tingut en treball i cultura és haver estat gerent de l'Orquestra de Cambra de l'Empordà. Ho vaig estar poc temps, vaig ajudar a crear-la com a treballador i la meva participació professional va acabar com el rosari de l'aurora, -magistratura del treball inclosa. És un dels treballs que no surten a cap currículum meu, però va ésser una bona experiència fins que va durar. A mi m'apassionava.
Han passat quasi catorze anys de viure una bona temporada a Figueres: d'Hotels i fondes, d'audicions i tries de músics, de números i pressupostos, de sentir néixer l'Orquestra amagat entre les columnes del teatre on assajaven.
L'anima real de tot això era i és el director Carles Coll. Avui l'he sentit per internet al Programa de ràdio "Postres de Músic" i m'ha semblat vital com sempre. Vàrem acabar molt malament però és un tio excel·lent. Avui és queixava que l'Orquestra no se la coneix prou, llàstima que hagi trigat adonar-se de què el màrqueting cultural i la publicitat, a més de la bona música són necessaris, per donar a conèixer un conjunt musical.
La feina del mestre Coll i de l'Orquestra és molt important per a Catalunya i per la música. Han portat la música clàssica, la música contemporània i sobretot la música catalana per tota una sèrie de pobles i poblets que mai havien tingut musica en directa d'aquesta qualitat.
Mentre s'acaba d'ensorrar una altra joia, com era L'Orquestra de Cambra del Lliure, val la pena fer costat al mestre Coll i a l'Orquestra de Cambra de l'Empordà en la seva tasca. Simplement, quan sapigueu que actuen: aneu-hi. És bona música i militància musical.
Han passat quasi catorze anys de viure una bona temporada a Figueres: d'Hotels i fondes, d'audicions i tries de músics, de números i pressupostos, de sentir néixer l'Orquestra amagat entre les columnes del teatre on assajaven.
L'anima real de tot això era i és el director Carles Coll. Avui l'he sentit per internet al Programa de ràdio "Postres de Músic" i m'ha semblat vital com sempre. Vàrem acabar molt malament però és un tio excel·lent. Avui és queixava que l'Orquestra no se la coneix prou, llàstima que hagi trigat adonar-se de què el màrqueting cultural i la publicitat, a més de la bona música són necessaris, per donar a conèixer un conjunt musical.
La feina del mestre Coll i de l'Orquestra és molt important per a Catalunya i per la música. Han portat la música clàssica, la música contemporània i sobretot la música catalana per tota una sèrie de pobles i poblets que mai havien tingut musica en directa d'aquesta qualitat.
Mentre s'acaba d'ensorrar una altra joia, com era L'Orquestra de Cambra del Lliure, val la pena fer costat al mestre Coll i a l'Orquestra de Cambra de l'Empordà en la seva tasca. Simplement, quan sapigueu que actuen: aneu-hi. És bona música i militància musical.
dimecres, d’octubre 01, 2003
VENCIMENTS DE PRÉSTECS PER L'ARANÈS
Avui quedo lliure de tots els préstecs a Caixa Catalunya per haver finançat, editat i dirigit Eth Diari que és va publicar a Aran. Els venciments ja són un fet.
Des del 1998 amb préstecs personals, avalats pel meu germà Lluís, he anat pagant el que va ésser l'única experiència de periodisme professional en aranès-occità de premsa escrita diària.
Ni les Institucions nacionals araneses, ni les catalanes no van ajudar mai aquesta operació cultural. Per una banda vaig preservar la independència per allò de qui paga mana o si pot posar pel mig, i per l'altra banda és la demostració de l'enredada de certs programes de normalització lingüística i de veure com alguna gent del conflicte i del problema de la llengua en viuen, més que intervenen per normalitzar-la.
S'ha de reconèixer públicament que hi va haver molta gent que va participar i mai va veure ni va demanar un duro, especialment en Xavi Gutiérrez que feia de corrector.
Ni que sigui un esdeveniment petit, és un dia de festa i de trobar més tranquil·litat.
Des del 1998 amb préstecs personals, avalats pel meu germà Lluís, he anat pagant el que va ésser l'única experiència de periodisme professional en aranès-occità de premsa escrita diària.
Ni les Institucions nacionals araneses, ni les catalanes no van ajudar mai aquesta operació cultural. Per una banda vaig preservar la independència per allò de qui paga mana o si pot posar pel mig, i per l'altra banda és la demostració de l'enredada de certs programes de normalització lingüística i de veure com alguna gent del conflicte i del problema de la llengua en viuen, més que intervenen per normalitzar-la.
S'ha de reconèixer públicament que hi va haver molta gent que va participar i mai va veure ni va demanar un duro, especialment en Xavi Gutiérrez que feia de corrector.
Ni que sigui un esdeveniment petit, és un dia de festa i de trobar més tranquil·litat.
dimarts, de setembre 30, 2003
dilluns, de setembre 29, 2003
LECTURA
Estic llegint "Girl with a Pearl Earring" en una versió a l'espanyol d'Alfaguara traduïda per Pilar Vázquez que la Piuca em va portar de Galícia. L'havia comprat a la Lume Libreria a Coruña. Un regal sempre és un regal i moltes vegades no només és seguir la lectura sinó que llegint el llibre, també és un homenatge de qui te'l regala. De "La noia de la perla" de Tracy Chevalier en tenim en català una traducció de l'Ernest Riera publicada l'any passat. Déu n'hi do! la rapidesa de les traduccions: d'aquesta obra, l'original és va publicar el 1999, en espanyol el 2001 i en català el 2002. Ja sé que hi ha traduccions que surten al mateix moment que l'original, però això són excepcions.
De "La joven de la perla" n'estic gaudint de l'atmosfera del pintor Vermeer en l'Holanda del segle XVII. Jo els personatges me'ls he imaginat a la meva manera i a cada pàgina hi afegeixo mes elements, ha estat tota una desil·lusió veure escenes de la pel·lícula sobre la novel·la dirigida pel britànic Peter Webber i descobrir un casting de protagonistes que no té res a veure del que m'havia imaginat i segueixo imaginant.
La imaginació és molt complicada i en els meus estudis del cervell en segueixo la complexitat, un dels elements és la memòria històrica individual i per mi la "jove" i la "perla" venen immersos pel món de Breguel que un antic amor m'havia fet conèixer. De cada amor me'n queda un racó i de molts racons en faig la meva aventura.
De "La joven de la perla" n'estic gaudint de l'atmosfera del pintor Vermeer en l'Holanda del segle XVII. Jo els personatges me'ls he imaginat a la meva manera i a cada pàgina hi afegeixo mes elements, ha estat tota una desil·lusió veure escenes de la pel·lícula sobre la novel·la dirigida pel britànic Peter Webber i descobrir un casting de protagonistes que no té res a veure del que m'havia imaginat i segueixo imaginant.
La imaginació és molt complicada i en els meus estudis del cervell en segueixo la complexitat, un dels elements és la memòria històrica individual i per mi la "jove" i la "perla" venen immersos pel món de Breguel que un antic amor m'havia fet conèixer. De cada amor me'n queda un racó i de molts racons en faig la meva aventura.
divendres, de setembre 26, 2003
El President Companys vist per un gàngster
Ahir vaig reproduir un text de Salvador Sostres, avui aquest mateix gàngster del periodisme fa d'historiador i pretén desmitificar al President Macià i al President Companys insultant-los en la web de la família Rius : E-noticies i amb un article-eco quasi igual al diari Avui.
Un diari personal és una exposició de vivències i també un recollir coses -com a cromos- i ahir vaig recollir un article de Sostres que hi estava d'acord.
No només perquè em dic Companys sinó perquè hi ha una dreta repugnant com la que representa Sostres trenco el "cromo" i esborro el d'ahir. Segurament com mai el pinxo Sostres s'ha tret la careta i segurament si hagués viscut en una altra època hagués pagat als pistolers que mataven sindicalistes.
Apa adéu nen!
Un diari personal és una exposició de vivències i també un recollir coses -com a cromos- i ahir vaig recollir un article de Sostres que hi estava d'acord.
No només perquè em dic Companys sinó perquè hi ha una dreta repugnant com la que representa Sostres trenco el "cromo" i esborro el d'ahir. Segurament com mai el pinxo Sostres s'ha tret la careta i segurament si hagués viscut en una altra època hagués pagat als pistolers que mataven sindicalistes.
Apa adéu nen!
dijous, de setembre 25, 2003
dimecres, de setembre 24, 2003
De Màrius Sampere, Premi nacional de literatura de Catalunya 2003
DONA, NO ETS CAP FLOR
Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.
Dona, no ets cap flor
ni mel segreguen els teus llavis ni
submissió la sina. Això
sols és un dir. Jo et reconec
pel front, pel teu domini
solar, la sal no redimida,
els àcids escumosos, l'esvoranc
per on s'escola Déu: tu fas que sagni.
dimarts, de setembre 23, 2003
EL MAL CÀLCUL D'ALELLA, DONA LA RAÓ AL NACIONALISME PACTISTA
Mentre el ciutadà Pujol feia pena quan diumenge passat s'atrevia a insultar a l'altre nacionalisme català, -per tant germà-; aquest, és a dir Esquerra, ha fet un regal increïble i d'un valor simbòlic al nacionalisme de govern : ERC HA PACTAT AMB EL PP, EXACTAMENT IGUAL COM HO HA FET CiU. La raó: per governabilitat municipal i per beneficiar la població.
Un partit municipalista com ERC no pot tenir la barra de dir que el pacte que s'ha signat a la localitat d'Alella entre PP i ERC s'ha de situar com un pacte únicament en l'àmbit local i dir, com diu Carod-Rovira, que el pacte no té res a veure amb la política general dels republicans a Catalunya i el que sempre han defensat.
ERC sempre a defensat el municipalisme, ERC sempre a defensat no pactar amb el nacionalisme espanyol del PP. ERC proposa fer un govern d'unitat nacional, perquè el moment polític de centralisme i d'asfíxia ho fa necessari.
ERC ha dit que no pactaria amb ningú que pactes amb el PP. S'ha insultat, a tort i a dret, als nacionalistes catalans que havien pactat en alguna ocasió amb els sapastres espanyolistes del PP.
A mi personalment m'havien dit que era un desgraciat per acceptar pactes amb el PP, encara que fos per aconseguir més poder nacional per a Catalunya. Jo he rebut molts e-mails - per la via privada- d'honorables ciutadans d'Esquerra insultant-me a mi i als meus, alliçonant-me absolutament de tot, sobretot de la política de pactes.
Tota la patuleia de ciutadans "d'Opinió Catalana i companyia", ens han insultat dient-nos "talibans venuts al PP" i moltes mes perles.
I ara que?
O és que tracteu la gent d'Alella com a idiotes?. O la política municipal per ERC és un zero a l'esquerra ? O el senyor Carod és pensa que tots som una colla d'imbècils?.
Només cal veure els debats de Webs com "Racó Català" per adonar-se com les seves pròpies files estan en la més pura desorientació.
Com dirien els de les Borges Blanques: "Xiquets, no sabeu on aneu!. Gràcies Carod, vols jugar a Pujol del 80 i t'has equivocat de paper.
Si un dia li deia a Mas que no fes de Carod II, ara tu Carod fas de Mas II. Meravellós i penós.
Un partit municipalista com ERC no pot tenir la barra de dir que el pacte que s'ha signat a la localitat d'Alella entre PP i ERC s'ha de situar com un pacte únicament en l'àmbit local i dir, com diu Carod-Rovira, que el pacte no té res a veure amb la política general dels republicans a Catalunya i el que sempre han defensat.
ERC sempre a defensat el municipalisme, ERC sempre a defensat no pactar amb el nacionalisme espanyol del PP. ERC proposa fer un govern d'unitat nacional, perquè el moment polític de centralisme i d'asfíxia ho fa necessari.
ERC ha dit que no pactaria amb ningú que pactes amb el PP. S'ha insultat, a tort i a dret, als nacionalistes catalans que havien pactat en alguna ocasió amb els sapastres espanyolistes del PP.
A mi personalment m'havien dit que era un desgraciat per acceptar pactes amb el PP, encara que fos per aconseguir més poder nacional per a Catalunya. Jo he rebut molts e-mails - per la via privada- d'honorables ciutadans d'Esquerra insultant-me a mi i als meus, alliçonant-me absolutament de tot, sobretot de la política de pactes.
Tota la patuleia de ciutadans "d'Opinió Catalana i companyia", ens han insultat dient-nos "talibans venuts al PP" i moltes mes perles.
I ara que?
O és que tracteu la gent d'Alella com a idiotes?. O la política municipal per ERC és un zero a l'esquerra ? O el senyor Carod és pensa que tots som una colla d'imbècils?.
Només cal veure els debats de Webs com "Racó Català" per adonar-se com les seves pròpies files estan en la més pura desorientació.
Com dirien els de les Borges Blanques: "Xiquets, no sabeu on aneu!. Gràcies Carod, vols jugar a Pujol del 80 i t'has equivocat de paper.
Si un dia li deia a Mas que no fes de Carod II, ara tu Carod fas de Mas II. Meravellós i penós.
dilluns, de setembre 22, 2003
DE VISITA A L'HOSPITAL
Desprès de parlar per telèfon amb el Director General de Turisme de la Generalitat m'he començat a trobar malament. Tot seguit ha estat un dia complert de visites a l'Hospital.
A la consulta: Problemes amb l'idioma, punxades a l'esquena, receptes de medicaments i píndoles de tots colors.
El procés per operar-me d'una vegada ja ha començat, només falta passar tota la burocràcia. Serà tota una odissea. L'operació tant pot ésser aquesta setmana, com la que ve o ves a saber quan.
Esperem que no passi res, com que no em fio de ningú, dues coses:
-he penjat el meu currículum vitae per respondre la pregunta que un dia em va fer la periodista Susana Quadrado de LA VANGUARDIA, que amb una innocència increïble i suposo amb molt bona fe, em va preguntar per telèfon, abans d'una roda de premsa: Escolti , i vostè qui és?. Dedicat a tu Susana. Ah! i als d'Iniciativa.
-segona qüestió: jo no faig ara, cap "Estudi de Mercat" per cap Institució Catalana, sobretot perquè no seria legal sense passar pel Parlament. Queda dit, per si la "palmo".
Em sabria greu "palmar-la" i no saber com l'hi ha anat al Maragall a les eleccions. Perquè si guanya serà un desastre per Catalunya, però si perd s'haurà perdut un senyor polític.
A la consulta: Problemes amb l'idioma, punxades a l'esquena, receptes de medicaments i píndoles de tots colors.
El procés per operar-me d'una vegada ja ha començat, només falta passar tota la burocràcia. Serà tota una odissea. L'operació tant pot ésser aquesta setmana, com la que ve o ves a saber quan.
Esperem que no passi res, com que no em fio de ningú, dues coses:
-he penjat el meu currículum vitae per respondre la pregunta que un dia em va fer la periodista Susana Quadrado de LA VANGUARDIA, que amb una innocència increïble i suposo amb molt bona fe, em va preguntar per telèfon, abans d'una roda de premsa: Escolti , i vostè qui és?. Dedicat a tu Susana. Ah! i als d'Iniciativa.
-segona qüestió: jo no faig ara, cap "Estudi de Mercat" per cap Institució Catalana, sobretot perquè no seria legal sense passar pel Parlament. Queda dit, per si la "palmo".
Em sabria greu "palmar-la" i no saber com l'hi ha anat al Maragall a les eleccions. Perquè si guanya serà un desastre per Catalunya, però si perd s'haurà perdut un senyor polític.
divendres, de setembre 19, 2003
WILFRED OWEN / War Poems
Anthem for Doomed Youth
What passing-bells for these who die as cattle?
-Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries now for them; no prayers nor bells;
Nor any voice of mourning save the choirs,-
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.
Himne a una joventut sentenciada
¿Quines campanes, pels que moren com a bèsties?
Només la ira monstruosa dels canons.
Només l’espetarrec dels rifles tartamuts
pot repetir els seus resos apressats.
No hi ha escarni, per ells: ni repics ni pregàries;
cap veu de dol, tampoc, llevat dels cors
—els cors folls i estridents dels udols de les bombes;
i fiscorns que els reclamen des de tristes contrades.
Pel comiat de tots, ¿quines espelmes?
No pas als dits dels nois sinó als seus ulls
relluirà l’espurneig sacre dels adéus.
El front blanc de les noies els farà de mortalla;
per flors tindran l’afecte d’esperits taciturns,
i a cada posta se’ls clourà una persiana.
setembre-octubre 1917
Traduït per Jordi Cornudella
What passing-bells for these who die as cattle?
-Only the monstrous anger of the guns.
Only the stuttering rifles' rapid rattle
Can patter out their hasty orisons.
No mockeries now for them; no prayers nor bells;
Nor any voice of mourning save the choirs,-
The shrill, demented choirs of wailing shells;
And bugles calling for them from sad shires.
What candles may be held to speed them all?
Not in the hands of boys but in their eyes
Shall shine the holy glimmers of good-byes.
The pallor of girls' brows shall be their pall;
Their flowers the tenderness of patient minds,
And each slow dusk a drawing-down of blinds.
Himne a una joventut sentenciada
¿Quines campanes, pels que moren com a bèsties?
Només la ira monstruosa dels canons.
Només l’espetarrec dels rifles tartamuts
pot repetir els seus resos apressats.
No hi ha escarni, per ells: ni repics ni pregàries;
cap veu de dol, tampoc, llevat dels cors
—els cors folls i estridents dels udols de les bombes;
i fiscorns que els reclamen des de tristes contrades.
Pel comiat de tots, ¿quines espelmes?
No pas als dits dels nois sinó als seus ulls
relluirà l’espurneig sacre dels adéus.
El front blanc de les noies els farà de mortalla;
per flors tindran l’afecte d’esperits taciturns,
i a cada posta se’ls clourà una persiana.
setembre-octubre 1917
Traduït per Jordi Cornudella
dijous, de setembre 18, 2003
CAP A L'OPOSICIÓ?
Tants buròcrates llepa culs m'estan posant a caldo i no només els d'Iniciativa o la família Rius -que en tenen tota l'obligació i dret-, sinó els que se suposa son "meus" , que em permetreu reproduir la primera editorial de “MAS+CATALUNYA – MCAT” per recordar que jo ja ho deia i encara no es fa bé:
"EDITORIAL: L’agit-prop del pujolisme al masisme
Sona estranya la paraula masisme. Evidentment, perquè encara no hi estem acostumats. D’Artur Mas, de Mas: masisme.
També sonava estrany pujolisme, però avui, amics, afins, contrincants o enemics, no farien ni la mínima mostra d’estranyesa si col·loquem un “isme” darrera el cognom del President Pujol. Tothom ho té assumit.
És evident que no és una qüestió de paraules, és qüestió d’haver creat tota una dinàmica política i cívica que estigui informada per la manera d’entendre el país i la convivència, del polític del que en referim amb el sufix. L’isme vol dir això: haver creat un estil propi.
Té un estil propi el presidenciable Mas?.
Hi havia un acudit en un diari on es veia una gran ombra del contorn de Jordi Pujol projectada a terra i un personatge que representava a Artur Mas dintre de l’ombra. I un assessor eixerit li deia: -Has de sortir de l’ombra del President Pujol.
I Mas preguntava: -Com se surt? .
La resposta és simple: -Mas, ni se t’acudeixi sortir de l’ombra!!. -Aquest és el nostre patrimoni.!!. -Aquest és el patrimoni del catalanisme actual.
Llavors on és el masisme?. Doncs, precisament en saber “fer treballar” el patrimoni i engrandir-lo.
Tothom entendria que vol dir treballar el patrimoni d’un “Mas de pagès” amb camps de cultiu. Voldria dir: cuidar el plantat, treballar la terra, optimitzar els recursos humans i materials, fent-ho tot mes rendible. I a més s’adequaria tot, per viure-hi bé i de forma gratificant pels seus residents, que moltes vegades són ells mateixos el que fan de pagès. Tot això serien uns adequats objectius per modernitzar aquesta hipotètica “Casa de pagès”.
En política és el mateix, el patrimoni polític del catalanisme s’ha de saber posar al dia i gestionar-lo amb eficàcia, vestint-lo amb ideals autèntics. Això és el masisme, saber portar de forma reflexiva i eficaç la modernització del patrimoni catalanista amb voluntat d’engrandir-lo.
Però, per a tota aquesta tasca, és necessita gent i la complicitat del màxim nombre de sectors i de pobles de tot Catalunya.
“Mobilització Catalanista” (MCAT) i aquesta nova publicació de debat, propaganda i agitació política: “MAS + CATALUNYA – MCAT”, són eines per comunicar -directament, sense embuts i de manera independent per tant “no oficial”-, del perquè la Generalitat de Catalunya ha de continuar sent governada pel nacionalisme català amb un catalanisme adaptat per a cada generació. Esperem ser-vos útils.
MAS, EL CATALANISME DE LA NOVA GENERACIÓ"
+++
Fer un pas endavant, en el buit sense saber justificar els 32 anys de pujolisme és un suïcidi o és anar a l'oposició de dret. Aquest determinisme d'alguns, s'ha de tallat de cop.
"EDITORIAL: L’agit-prop del pujolisme al masisme
Sona estranya la paraula masisme. Evidentment, perquè encara no hi estem acostumats. D’Artur Mas, de Mas: masisme.
També sonava estrany pujolisme, però avui, amics, afins, contrincants o enemics, no farien ni la mínima mostra d’estranyesa si col·loquem un “isme” darrera el cognom del President Pujol. Tothom ho té assumit.
És evident que no és una qüestió de paraules, és qüestió d’haver creat tota una dinàmica política i cívica que estigui informada per la manera d’entendre el país i la convivència, del polític del que en referim amb el sufix. L’isme vol dir això: haver creat un estil propi.
Té un estil propi el presidenciable Mas?.
Hi havia un acudit en un diari on es veia una gran ombra del contorn de Jordi Pujol projectada a terra i un personatge que representava a Artur Mas dintre de l’ombra. I un assessor eixerit li deia: -Has de sortir de l’ombra del President Pujol.
I Mas preguntava: -Com se surt? .
La resposta és simple: -Mas, ni se t’acudeixi sortir de l’ombra!!. -Aquest és el nostre patrimoni.!!. -Aquest és el patrimoni del catalanisme actual.
Llavors on és el masisme?. Doncs, precisament en saber “fer treballar” el patrimoni i engrandir-lo.
Tothom entendria que vol dir treballar el patrimoni d’un “Mas de pagès” amb camps de cultiu. Voldria dir: cuidar el plantat, treballar la terra, optimitzar els recursos humans i materials, fent-ho tot mes rendible. I a més s’adequaria tot, per viure-hi bé i de forma gratificant pels seus residents, que moltes vegades són ells mateixos el que fan de pagès. Tot això serien uns adequats objectius per modernitzar aquesta hipotètica “Casa de pagès”.
En política és el mateix, el patrimoni polític del catalanisme s’ha de saber posar al dia i gestionar-lo amb eficàcia, vestint-lo amb ideals autèntics. Això és el masisme, saber portar de forma reflexiva i eficaç la modernització del patrimoni catalanista amb voluntat d’engrandir-lo.
Però, per a tota aquesta tasca, és necessita gent i la complicitat del màxim nombre de sectors i de pobles de tot Catalunya.
“Mobilització Catalanista” (MCAT) i aquesta nova publicació de debat, propaganda i agitació política: “MAS + CATALUNYA – MCAT”, són eines per comunicar -directament, sense embuts i de manera independent per tant “no oficial”-, del perquè la Generalitat de Catalunya ha de continuar sent governada pel nacionalisme català amb un catalanisme adaptat per a cada generació. Esperem ser-vos útils.
MAS, EL CATALANISME DE LA NOVA GENERACIÓ"
+++
Fer un pas endavant, en el buit sense saber justificar els 32 anys de pujolisme és un suïcidi o és anar a l'oposició de dret. Aquest determinisme d'alguns, s'ha de tallat de cop.
dimecres, de setembre 17, 2003
RECUPERANT LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Se'm comunica que hi ha en marxa la filmació per la televisió d'un capítol sobre la detenció dels 113 de l'Assemblea de Catalunya. Tot el que sigui reforçar la Memòria històrica és bo.
Esperem que aquesta vegada els que feien de moderadors algunes sessions de l'Assemblea de Catalunya -és a dir donaven la paraula- se sàpiguen situar al seu lloc i deixin d'intrumentalitzar la memòria de la lluita unitària catalana com han fet durant més de 25 anys. Potser que ens deixem d'anècdotes de "servei d'ordre" i passem a parlar de política.
Algú és pot imaginar parlar de la Generalitat del President Pujol donant només el protagonisme als ajudants i el servei d'ordre? Doncs és el mateix.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Diari d'un Senior a la UOC (2)
Quasi tenim tot el Campus Virtual en marxa perquè jo pugui seguir a les Aules també Virtuals les meves assignatures, dic quasi, perquè - com quasi sempre en assignatures trimestrals- tinc penjats els missatges de Fòrums passats i caducats, i unes Aules, que a una hora apareixen i a l'altra desapareixen. Segur que tot s'arreglarà.
El Campus de la UOC és una filigrana de racons carregats d'informació. És tot un univers que et fa sentir acompanyat sense veure a ningú. Sempre acabes mirant l'indicador "Qui hi ha" per saber quan usuaris estem connectats. Impressiona a les 4 o 5 de la matinada veure tanta gent connectada i se suposa treballant. De fet hi ha tanta gent d'arreu del món, que els horaris nocturns d'uns són els horaris diürns d'altres.
Jo estic a dos Campus diferents de la UOC.: un és el Central el que popularment en diem "el dels rics", i també estic en un altre Campus més especialitzat que, sense mala bava i afectuosament, en diem "el dels pobres". La diferència són les prestacions de tecnologia , les prestacions de suport i curiosament de llengua.
Sinó m'he descomptat, catorze persones tenen cura de mi. Com diu la frase del dia triada per la UOC: Un sac buit difícilment s'aguanta dret.
Esperem que aquesta vegada els que feien de moderadors algunes sessions de l'Assemblea de Catalunya -és a dir donaven la paraula- se sàpiguen situar al seu lloc i deixin d'intrumentalitzar la memòria de la lluita unitària catalana com han fet durant més de 25 anys. Potser que ens deixem d'anècdotes de "servei d'ordre" i passem a parlar de política.
Algú és pot imaginar parlar de la Generalitat del President Pujol donant només el protagonisme als ajudants i el servei d'ordre? Doncs és el mateix.
------------------------------------------------------------------------------------------------------
Diari d'un Senior a la UOC (2)
Quasi tenim tot el Campus Virtual en marxa perquè jo pugui seguir a les Aules també Virtuals les meves assignatures, dic quasi, perquè - com quasi sempre en assignatures trimestrals- tinc penjats els missatges de Fòrums passats i caducats, i unes Aules, que a una hora apareixen i a l'altra desapareixen. Segur que tot s'arreglarà.
El Campus de la UOC és una filigrana de racons carregats d'informació. És tot un univers que et fa sentir acompanyat sense veure a ningú. Sempre acabes mirant l'indicador "Qui hi ha" per saber quan usuaris estem connectats. Impressiona a les 4 o 5 de la matinada veure tanta gent connectada i se suposa treballant. De fet hi ha tanta gent d'arreu del món, que els horaris nocturns d'uns són els horaris diürns d'altres.
Jo estic a dos Campus diferents de la UOC.: un és el Central el que popularment en diem "el dels rics", i també estic en un altre Campus més especialitzat que, sense mala bava i afectuosament, en diem "el dels pobres". La diferència són les prestacions de tecnologia , les prestacions de suport i curiosament de llengua.
Sinó m'he descomptat, catorze persones tenen cura de mi. Com diu la frase del dia triada per la UOC: Un sac buit difícilment s'aguanta dret.
dimarts, de setembre 16, 2003
"Diari d'un Senior a la UOC"
Avui començo un curs a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) molt especial per a mi: és Mineria de Dades és una assignatura d'aplicació dels coneixements d'Estadística i Bases de Dades.
Fonamentalment, segons sembla, és un conjunt de mètodes procedents de la Intel·ligència Artificial, que formen el nucli essencial de la disciplina coneguda com Data Mining.
Paral·lelament i per especialitzar-me en "psicologia i psiquiatria del nacionalisme" també estic seguint a la UOC un Màster de Neurociències i Salut Mental. Tot plegat anar adquirint eines metodològiques d'especialització per construir el meu doctorat de la London School of Economics and Political Science.
També en el seu moment vaig fer a la UOC cursos de formació continuada en "Base de dades" (curs excel·lent) i "Internet i la Política" (una enredada).
O sigui sóc un entusiasta del e-learning que practico compaginant-ho , com tothom, amb el treball professional. I jo ho faig des de Londres, Vielha i Tolosa de llengua d'Oc.
Ara el que em proposo és fer un petit apartat en la meva nota diària d'aquest Weblog, presentant les "interioritats" de la meva experiència a la UOC. Les seves grandeses i les seves misèries. La seva organització i la seva desorganització. La seva propaganda i la seva veritat. Almenys serà la "meva" veritat, la de un "mature student" que anirà escrivint, pas a pas i públicament un "Diari d'un Senior a la UOC".
Comença la nova aventura, per sort no tot és política i ho dic com a politicòleg! Que tothom és relaxi.
Fonamentalment, segons sembla, és un conjunt de mètodes procedents de la Intel·ligència Artificial, que formen el nucli essencial de la disciplina coneguda com Data Mining.
Paral·lelament i per especialitzar-me en "psicologia i psiquiatria del nacionalisme" també estic seguint a la UOC un Màster de Neurociències i Salut Mental. Tot plegat anar adquirint eines metodològiques d'especialització per construir el meu doctorat de la London School of Economics and Political Science.
També en el seu moment vaig fer a la UOC cursos de formació continuada en "Base de dades" (curs excel·lent) i "Internet i la Política" (una enredada).
O sigui sóc un entusiasta del e-learning que practico compaginant-ho , com tothom, amb el treball professional. I jo ho faig des de Londres, Vielha i Tolosa de llengua d'Oc.
Ara el que em proposo és fer un petit apartat en la meva nota diària d'aquest Weblog, presentant les "interioritats" de la meva experiència a la UOC. Les seves grandeses i les seves misèries. La seva organització i la seva desorganització. La seva propaganda i la seva veritat. Almenys serà la "meva" veritat, la de un "mature student" que anirà escrivint, pas a pas i públicament un "Diari d'un Senior a la UOC".
Comença la nova aventura, per sort no tot és política i ho dic com a politicòleg! Que tothom és relaxi.
dilluns, de setembre 15, 2003
La generació "M"
L'embolic que Mas s'ha fet amb la seva proposta d'Estatut d'Autonomia, ja no serveix com a arma diferenciadora dels altres partits. L'Estatut no pot ésser una arma electoralista de ningú, sobretot perquè hi ha un consens molt ampli de canviar l'Estatut actual. Evidentment sense el PP.
La generació "M", serà una nova generació, però sense el més mínim "criteri d'Estat" i sense saber que és "de partit" i que cal fer conjuntament de forma unitària o sigui "d'Estat". De moment una generació d'immadurs.
Només faltava ara el "pacte nacional pluripartidista" proposat per Esquerra per fer un "govern de concentració nacional" davant l'agressió del nacionalisme espanyol del PP. Aquesta és la nova versió de l'equidistància de Carod i és molt difícil de rebatre, perquè l'agressió és real. Sense explicar profundament la diferència de "model nacionalista" mai s'està tocant ni un pam del terreny d'ERC. Avui per avui, s'està regalant tot a l'Esquerra.
En la motxilla electoral de Mas hi ha d'haver alguna cosa més per entusiasmar i fer raonar al personal. Ni el paper, ni les banderoles, ni les conferències sectorials totalment partidistes, ni les seudoplataformes teledirigides com per exemple "Girona rai", ni les locutores de telemàrqueting, ni moltes altres "piules i petardets" faran que els 300.000 abstencionistes nacionalistes tornin a votar CiU. És necessita més i no només "Mas, el de la foto".
La campanya electoral d'Artur Mas avui és totalment equivocada. Esperem que ara desprès de l'enquesta de La Vanguardia d'ahir, no torni a sortir el President Pujol a esbroncar els abstencionistes.
És absolutament fals que estiguem passant el rasclet poble per poble, menjador per menjador i això ho pagarem electoralment. I té nassos que no hi hagi una mobilització general de tothom de CiU -militants, amics i coneguts- inclosos tots els que estan involucrats a les administracions públiques. Jo no dic que s'utilitzi les administracions, dic que quan pleguen de treballar, en comptes d'anar a portar el currículum a munt i avall, penquin per la mobilització del nacionalisme possibilista.
És necessita activisme i no estrategues de saló.
La generació "M", serà una nova generació, però sense el més mínim "criteri d'Estat" i sense saber que és "de partit" i que cal fer conjuntament de forma unitària o sigui "d'Estat". De moment una generació d'immadurs.
Només faltava ara el "pacte nacional pluripartidista" proposat per Esquerra per fer un "govern de concentració nacional" davant l'agressió del nacionalisme espanyol del PP. Aquesta és la nova versió de l'equidistància de Carod i és molt difícil de rebatre, perquè l'agressió és real. Sense explicar profundament la diferència de "model nacionalista" mai s'està tocant ni un pam del terreny d'ERC. Avui per avui, s'està regalant tot a l'Esquerra.
En la motxilla electoral de Mas hi ha d'haver alguna cosa més per entusiasmar i fer raonar al personal. Ni el paper, ni les banderoles, ni les conferències sectorials totalment partidistes, ni les seudoplataformes teledirigides com per exemple "Girona rai", ni les locutores de telemàrqueting, ni moltes altres "piules i petardets" faran que els 300.000 abstencionistes nacionalistes tornin a votar CiU. És necessita més i no només "Mas, el de la foto".
La campanya electoral d'Artur Mas avui és totalment equivocada. Esperem que ara desprès de l'enquesta de La Vanguardia d'ahir, no torni a sortir el President Pujol a esbroncar els abstencionistes.
És absolutament fals que estiguem passant el rasclet poble per poble, menjador per menjador i això ho pagarem electoralment. I té nassos que no hi hagi una mobilització general de tothom de CiU -militants, amics i coneguts- inclosos tots els que estan involucrats a les administracions públiques. Jo no dic que s'utilitzi les administracions, dic que quan pleguen de treballar, en comptes d'anar a portar el currículum a munt i avall, penquin per la mobilització del nacionalisme possibilista.
És necessita activisme i no estrategues de saló.
dijous, de setembre 11, 2003
BON 11 DE SETEMBRE A TOTHOM!!!
Un any més la Diada, sembla que aquesta vegada ens trobem en un punt polític de molta transcendència perquè a partir del 16 de novembre o sigui desprès de les eleccions al Parlament de Catalunya, res serà igual. Sobretot si guanya Maragall, que certament és del tot possible. Totes les enquestes públiques i privadísimes el donen guanyador, almenys en vots.
Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.
Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.
Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.
Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.
1
Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.
2
Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.
Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.
3
Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.
Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.
Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"
-----------------------------------------------------------
Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.
Només una sola constatació política i de denúncia en ocasió de la Diada d'enguany:
Avui per avui a Catalunya encara NO és pot viure en català. Amb el que això significa, i no només és un problema de llengua, que també ho és.
Deixem-ho aquí i celebrem la Diada, tot i que a mi certes escenificacions i certa estètica em desagrada, cosa d'altra banda natural perquè sempre m'he sentit més independentista que nacionalista. Més patriota que nacionalista. Que no és incompatible, diuen: és veritat, però hi ha matisos, que allà on és nota més, és en la celebració de la litúrgia.
Celebrem-ho a qui modestament i amb cultura.
Fem-ho de la ma d'una poetessa alemanya de Colònia: Hilde Domin.
Tot i que aquesta autora pensa, que sense excloure la politització de la poesia, cal oposar-se a la seva instrumentalització agitadora, per a mi un cop posada en "circulació" l'obra deixa completament d'ésser de l'autor/a i jo aquí en reivindico precisament el seu revulsiu agitador. En concret d'un poema denominat TRES MANERES D'ESCRIURE POEMES, que reprodueixo a continuació amb traducció de Maria del Carme Serrat.
1
Una conca seca,
una franja blanca de còdols
vistos de lluny.
Després d'això voldria escriure
amb lletra clara
-o bé un pedregar-
cantals
lliscant sota les meves ratlles,
rossolant,
perquè el fràgil alè de les meves paraules,
-el seu no-obstant-
sigui un no-obstant de cada lletra.
2
Lletres petites,
exactes,
perquè vinguin, lleugeres, les paraules,
perquè vinguin, furtives, les paraules,
perquè calgui anar-hi,
vers les paraules,
buscar-les en el blanc
paper
a poc a poc.
No sents com entren
a través dels porus,
suor que raja a dins.
Por
meva
nostra
i el no-obstant de cada lletra.
3
Vull una tira de paper
de la meva mida,
metre seixanta,
amb un poema
que cridi
així que algú passi pel davant.
Que cridi amb lletres negres,
que demani impossibles:
valor cívic, per exemple,
aquell valor que cap bèstia no té.
Co-dolor, per exemple.
Solidaritat en lloc de ramat.
Barbar-ismes
que cal fer nostres del cert.
Home,
bèstia amb valor cívic,
Home,
bèstia que sap co-dolor,
Home Barbarisme -Bèstia Paraula- Bèstia.
Bèstia
que escriu poemes,
Poema
que demana impossibles
a tothom que passa pel davant
amb porfídia,
irrecusablement,
com si cridés:
"Beveu Coca-Cola!"
-----------------------------------------------------------
Bona Diada reivindicativa. Fins el proper dilluns.
dimecres, de setembre 10, 2003
L'ACTUAL PROJECTE DE CONSTITUCIÓ EUROPEA...
Si digues que amb la conferència d'Artur Mas no vaig quedar satisfet mentiria. Simplement em va agradar. Però òbviament va dir alguna cosa que cal polir sinó vol quedar davant el món nacionalista com un autèntic cínic.
Encara que el President Pujol ho ha posat difícil per haver expressat públicament el que pensa, en Mas s'ha de posicionar inequívocament enfront la Nova Constitució Europea.
No es pot fer una filigrana, com va fer en la conferència: la Nova Constitució Europea és un avenç, però és clar hi manquen coses pel reconeixement de realitats nacionals com la nostra.
Desgraciadament, tal com esta avui el projecte de Nova Constitució Europea és impossible que un nacionalista català hi voti a favor.
Em sembla bé que el President Pujol faci les declaracions que va fer, però el presidenciable del nacionalisme possibilista de govern ha d'anar mes lluny o ha de començar actuar internacionalment per anar mes lluny.
Us podeu imaginar si en la reunió del dissabte 19 d'octubre del 2002 quan el President Pujol no estava d'acord en promoure un Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya no s'hagués anat mes lluny. Que hauria passat sinó hagués canviat de postura per la insistència raonada del Candidat? Que hauria explicat Mas dos dies desprès en la celebrada conferència "Catalunya sense límits"?.
També respecte la Constitució Europea s'haurà d'assumir un risc per coherència.
Encara que el President Pujol ho ha posat difícil per haver expressat públicament el que pensa, en Mas s'ha de posicionar inequívocament enfront la Nova Constitució Europea.
No es pot fer una filigrana, com va fer en la conferència: la Nova Constitució Europea és un avenç, però és clar hi manquen coses pel reconeixement de realitats nacionals com la nostra.
Desgraciadament, tal com esta avui el projecte de Nova Constitució Europea és impossible que un nacionalista català hi voti a favor.
Em sembla bé que el President Pujol faci les declaracions que va fer, però el presidenciable del nacionalisme possibilista de govern ha d'anar mes lluny o ha de començar actuar internacionalment per anar mes lluny.
Us podeu imaginar si en la reunió del dissabte 19 d'octubre del 2002 quan el President Pujol no estava d'acord en promoure un Nou Estatut d'Autonomia de Catalunya no s'hagués anat mes lluny. Que hauria passat sinó hagués canviat de postura per la insistència raonada del Candidat? Que hauria explicat Mas dos dies desprès en la celebrada conferència "Catalunya sense límits"?.
També respecte la Constitució Europea s'haurà d'assumir un risc per coherència.
dimarts, de setembre 09, 2003
POTENCIAR EL PROJECTE RETORNANT A LA MILITÀNCIA
El projecte polític de nacionalisme possibilista de govern és del tot vigent i encara fa falta per la consolidació nacional de Catalunya.
El propi projecte, la pròpia estratègia i tàctica d'aquest projecte superava i supera al propi President Pujol.
És el projecte de País el més important i el que cal defensar.
Des de totes les sensibilitats, des de tots els estils d'aquesta síntesi de creences i persones que és el "nacionalisme possibilista català", cal fer pinya per frenar l'espanyolisme en totes les seves versions.
No poc quedar ningú al marge de la mobilització catalanista. (Fins i tot sent crítics i autocrítics . Que no ho dubteu: és la millor manera aquesta, la "d'anar a pit descobert", per fer recapacitar a l'abstencionista nacionalista. Simplement, perquè és una actitud més autèntica i creïble, i a més, perquè l'abstencionista reclama respecte i arguments).
Eleccions incloses, cal retornar a la militància. Recuperar la tensió moral per fer nació catalana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA CONFERÈNCIA
Escoltar una conferència a distància per internet ja té tot un to romàntic, però a més escoltar la conferència del presidenciable Artur Mas que va fer ahir a la Pedrera de Barcelona amb el títol "Una nova generació per a Catalunya", té un to per a mi de reconciliació amb unes persones de conviccions profundes.
N'estic convençut que no ens vàrem equivocar en fer costat a Mas .
La conferència -pel fons i pel to-, representa la consolidació intel·lectual del presidenciable. No ho veia, però segur que a Pujol s'estava "morint" de satisfacció, sobretot precisament ahir, que comptava entre l'audiència, com a convidats especials, 100 fundadors de CDC i diversos militants històrics de UDC. ( Tampoc a ningú li pot passar desapercebut l'homenatge a Miquel Roca de Pujol i de Mas, al citar-lo reiteradament. Res és casual en aquest tipus d'escenificació).
Tot un "missatge potent" sense complexos i humil a la vegada. Un exponent del que sempre he defensat -davant la incomprensió de molts-, quan surt l'autèntic Mas, sense el suposat "Llibre-d'estil-electoral-del-nacionalisme-pijo-sense-ànima", estem en bona direcció.
El propi projecte, la pròpia estratègia i tàctica d'aquest projecte superava i supera al propi President Pujol.
És el projecte de País el més important i el que cal defensar.
Des de totes les sensibilitats, des de tots els estils d'aquesta síntesi de creences i persones que és el "nacionalisme possibilista català", cal fer pinya per frenar l'espanyolisme en totes les seves versions.
No poc quedar ningú al marge de la mobilització catalanista. (Fins i tot sent crítics i autocrítics . Que no ho dubteu: és la millor manera aquesta, la "d'anar a pit descobert", per fer recapacitar a l'abstencionista nacionalista. Simplement, perquè és una actitud més autèntica i creïble, i a més, perquè l'abstencionista reclama respecte i arguments).
Eleccions incloses, cal retornar a la militància. Recuperar la tensió moral per fer nació catalana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
LA CONFERÈNCIA
Escoltar una conferència a distància per internet ja té tot un to romàntic, però a més escoltar la conferència del presidenciable Artur Mas que va fer ahir a la Pedrera de Barcelona amb el títol "Una nova generació per a Catalunya", té un to per a mi de reconciliació amb unes persones de conviccions profundes.
N'estic convençut que no ens vàrem equivocar en fer costat a Mas .
La conferència -pel fons i pel to-, representa la consolidació intel·lectual del presidenciable. No ho veia, però segur que a Pujol s'estava "morint" de satisfacció, sobretot precisament ahir, que comptava entre l'audiència, com a convidats especials, 100 fundadors de CDC i diversos militants històrics de UDC. ( Tampoc a ningú li pot passar desapercebut l'homenatge a Miquel Roca de Pujol i de Mas, al citar-lo reiteradament. Res és casual en aquest tipus d'escenificació).
Tot un "missatge potent" sense complexos i humil a la vegada. Un exponent del que sempre he defensat -davant la incomprensió de molts-, quan surt l'autèntic Mas, sense el suposat "Llibre-d'estil-electoral-del-nacionalisme-pijo-sense-ànima", estem en bona direcció.
dilluns, de setembre 08, 2003
GRISOS, AVORRITS I MEDIOCRES...
Un dirigent mediocre en va dir un dia: "Has utilitzat en la roda de premsa un llenguatge i unes argumentacions que no són l'estil del partit. Això no està bé!".
Han passat molts mesos i Josep-Maria Terricabras, Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona m'ha il·luminat la resposta. Terricabras és refereix al Club de Futbol Barcelona, i ho fa en un article publicat ahir a "El Periódico", titulat "L'Hora del Barça". Fent-ne una translació és la resposta intel·ligent que li hauria d'haver donat a aquell infeliç: "...Ens trobem davant l'esperit miserable --Nietzsche ho sabia com ningú-- dels que estan contents quan tothom és igual, encara que tothom sigui igual d'infeliç i de sotmès.
Lamentablement, els que reclamen uniformitat, els que no volen marges de maniobra ni de llibertat, són gent que acaba per imposar-se, senzillament perquè molts dels que manen --en el futbol, pràcticament tots-- són tan grisos, avorrits i mediocres com ells mateixos..." En el futbol i en la política, Terricabras!
Ara agosarat jo, exposo una cita meva com independent : "... Si en un partit no sap adreçar-se a la població amb un llenguatge polièdric , capaç d'explicar el mateix argument adaptant-se als diferents sectors de la població, s'ho ha de fer mirar i apuntar-se a una carrera de màrqueting. I sobretot, sobretot, el dirigent mediocre ha de deixar d'ésser responsable de cap tasca electoral, per eficàcia i higiene política..."
Han passat molts mesos i Josep-Maria Terricabras, Catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona m'ha il·luminat la resposta. Terricabras és refereix al Club de Futbol Barcelona, i ho fa en un article publicat ahir a "El Periódico", titulat "L'Hora del Barça". Fent-ne una translació és la resposta intel·ligent que li hauria d'haver donat a aquell infeliç: "...Ens trobem davant l'esperit miserable --Nietzsche ho sabia com ningú-- dels que estan contents quan tothom és igual, encara que tothom sigui igual d'infeliç i de sotmès.
Lamentablement, els que reclamen uniformitat, els que no volen marges de maniobra ni de llibertat, són gent que acaba per imposar-se, senzillament perquè molts dels que manen --en el futbol, pràcticament tots-- són tan grisos, avorrits i mediocres com ells mateixos..." En el futbol i en la política, Terricabras!
Ara agosarat jo, exposo una cita meva com independent : "... Si en un partit no sap adreçar-se a la població amb un llenguatge polièdric , capaç d'explicar el mateix argument adaptant-se als diferents sectors de la població, s'ho ha de fer mirar i apuntar-se a una carrera de màrqueting. I sobretot, sobretot, el dirigent mediocre ha de deixar d'ésser responsable de cap tasca electoral, per eficàcia i higiene política..."
diumenge, de setembre 07, 2003
El saltimbanco Piqué
Avui els nacionalistes espanyols a Catalunya han proclamat a Josep Piqué candidat a la Generalitat de Catalunya.
Tot i que el nacionalisme català possibilista esta disposat de pactar amb el "diable", caldrà, cara aquestes eleccions, fer crítica i autocrítica de perquè CiU va pactar amb el PP. I s'ha de fer amb arguments consistents i deixar-se de postures xulesques i de desqualificacions etiquetant de "nacionalisme infantil i somnia truites" a aquells que des de la coherència nacional -encara que de forma radical- recriminen aquest pacte. Hi havien raons polítiques de pes i cal explicar-les.
I és que hi ha una important diferència estratègica i tàctica entre el nacionalisme possibilista i el nacionalisme d'ERC. L'embolic és que ERC d'en Carod ara diu i fa exactament el mateix que deia Convergència als anys 80 i a més Mas està en una espiral radicalisme-possibilista que desorienta els propis i els forans.
L'enfrontament electoral amb "Esquerra" no potser només per contingut de les propostes de nou "Estatut", sinó és de model de política nacionalista.
És necessari encara o no aquest model? En que ha fallat?. I perquè?. Jo n'estic totalment segur de la seva necessitat encara avui.
Si és que Mas ja no creu amb el model possibilista i s'ha d'omplir la boca de "radicalisme verbal" millor que tanquem la barraca o que directament anem a l'oposició.
Seria bo tornar a fer circular el document: "CAL CANVIAR D'ESTRATÈGIA I RETORNAR A L'AUTÈNTIC MAS" amb les modificacions que s'hi ha fet.
No entendre mai perquè les "plataformes i col·lectius d'independents" molesten a tanta gent dels partits. De fet només molesten a aquells que fan veure que fan campanya per en Mas i és preparen la seva o la seva "canongia".
Mai havia respectat tant a Josep Maria Vallès de "Ciutadans pel Canvi" per l'habilitat del seu treball, encara que estigui ben lluny del que penso i cal.
Si jo fos espanyol i socialista: que feliç viuria!.
Tot i que el nacionalisme català possibilista esta disposat de pactar amb el "diable", caldrà, cara aquestes eleccions, fer crítica i autocrítica de perquè CiU va pactar amb el PP. I s'ha de fer amb arguments consistents i deixar-se de postures xulesques i de desqualificacions etiquetant de "nacionalisme infantil i somnia truites" a aquells que des de la coherència nacional -encara que de forma radical- recriminen aquest pacte. Hi havien raons polítiques de pes i cal explicar-les.
I és que hi ha una important diferència estratègica i tàctica entre el nacionalisme possibilista i el nacionalisme d'ERC. L'embolic és que ERC d'en Carod ara diu i fa exactament el mateix que deia Convergència als anys 80 i a més Mas està en una espiral radicalisme-possibilista que desorienta els propis i els forans.
L'enfrontament electoral amb "Esquerra" no potser només per contingut de les propostes de nou "Estatut", sinó és de model de política nacionalista.
És necessari encara o no aquest model? En que ha fallat?. I perquè?. Jo n'estic totalment segur de la seva necessitat encara avui.
Si és que Mas ja no creu amb el model possibilista i s'ha d'omplir la boca de "radicalisme verbal" millor que tanquem la barraca o que directament anem a l'oposició.
Seria bo tornar a fer circular el document: "CAL CANVIAR D'ESTRATÈGIA I RETORNAR A L'AUTÈNTIC MAS" amb les modificacions que s'hi ha fet.
No entendre mai perquè les "plataformes i col·lectius d'independents" molesten a tanta gent dels partits. De fet només molesten a aquells que fan veure que fan campanya per en Mas i és preparen la seva o la seva "canongia".
Mai havia respectat tant a Josep Maria Vallès de "Ciutadans pel Canvi" per l'habilitat del seu treball, encara que estigui ben lluny del que penso i cal.
Si jo fos espanyol i socialista: que feliç viuria!.
dissabte, de setembre 06, 2003
Nou e-mail i gràcies
No tenia previst que els lectors majoritàriament en comptes d'utilitzar la possibilitat de fer comentaris directament en cada una de les meves notes, ho fes directament al meu e-mail acadèmic de la London School of Economics and Political Science (LSE) j.r.colomines-companys@lse.ac.uk.
El que ha passat és una petita inundació al meu e-mail de la LSE, per això he obert un nou e-mail també directa amb mi :
diaricivic@yahoo.co.uk
Gràcies a tots els que m'han escrit, asseguro contestar a tothom
El que ha passat és una petita inundació al meu e-mail de la LSE, per això he obert un nou e-mail també directa amb mi :
diaricivic@yahoo.co.uk
Gràcies a tots els que m'han escrit, asseguro contestar a tothom
divendres, de setembre 05, 2003
"Ara sí que toca"
He llegit el llibre de Francesc-Marc Álvaro: "Ara sí que toca" (Edicions 62: Barcelona 2003). Ho he fet dos cops i encara en faré una dissecció més profunda, però això no és d'estranyar perquè em dedico a investigar el pujolisme i em cal veure la rebotiga de tot el que és diu al llibre.
Quan Álvaro fa de periodista d'investigació i n'exposa el relat: és excel·lent, però quan fa de politicòleg per a mi, s'equivoca. Frisareu de les intrigues i misèries del pujolisme: dels "morts" d'en Pujol i dels "morts" -encara calents- d'en Mas.
Però també hi ha mancances en el llibre: No s'explica els codis morals de Pujol i com revisa les vides personals dels seus "peons-dofins-subordinats": religió, dona, amants, divorcis, negocis, vicis, tendències etc etc. Falta l'autèntica història de "dofinatge" d'en Josep Miró Ardèvol. Falta l'influència del sector del diner en el "descart" dels candidats. Falta explicar el paper de "l'assessor conciliar" de Pujol sobre la successió. Falta les "fílies i fòbies" d'en Mas. Falta la història del Pere Esteve abans de marxar: lluita per Conselleries, compra de seus socials, les "coses d'en Pere". Falta la veritat -guerra bruta inclosa- de com és va barrar de cop el pas al "tifó Duran" Etc.Etc.
Però malgrat aquests "detalls", cal dir que calen llibres com aquests per reconstruir l'estasiologia de Catalunya.
Si existís un lector vingut d'un altre planeta i llegís el llibre, hauria de dir fins a quin punt "l'estil a la búlgara" ha estat el pa de cada dia a CDC. I que el llibre és del tot "políticament correcte". I que qui expliqui l'autèntic camí successori, l'autor mai més el convidarien a cap trobada convergent, ni com a convidat de periodista acreditat.
A part d'investigador absolutament parcial -com tots-, també sóc militant o activista cívic del nacionalisme possibilista, no del partit CDC que quedi clar - encara que ho havia estat-, i n'estic convençut que moralment, èticament, políticament i d'un gruix absolutament insubornable de nacionalisme era, és i serà Josep Maria Cullell. El millor substitut del President Pujol.
Un cop no ha estat així: Artur Mas és un bon candidat, si aprèn a transformar aquest "nacionalisme pijo sense ànima" que l'envolta -absolutament desmobilitzador- i també aprèn a conviure amb altres plantejaments del nacionalisme català.
Felicitats Álvaro, un bon llibre!
Quan Álvaro fa de periodista d'investigació i n'exposa el relat: és excel·lent, però quan fa de politicòleg per a mi, s'equivoca. Frisareu de les intrigues i misèries del pujolisme: dels "morts" d'en Pujol i dels "morts" -encara calents- d'en Mas.
Però també hi ha mancances en el llibre: No s'explica els codis morals de Pujol i com revisa les vides personals dels seus "peons-dofins-subordinats": religió, dona, amants, divorcis, negocis, vicis, tendències etc etc. Falta l'autèntica història de "dofinatge" d'en Josep Miró Ardèvol. Falta l'influència del sector del diner en el "descart" dels candidats. Falta explicar el paper de "l'assessor conciliar" de Pujol sobre la successió. Falta les "fílies i fòbies" d'en Mas. Falta la història del Pere Esteve abans de marxar: lluita per Conselleries, compra de seus socials, les "coses d'en Pere". Falta la veritat -guerra bruta inclosa- de com és va barrar de cop el pas al "tifó Duran" Etc.Etc.
Però malgrat aquests "detalls", cal dir que calen llibres com aquests per reconstruir l'estasiologia de Catalunya.
Si existís un lector vingut d'un altre planeta i llegís el llibre, hauria de dir fins a quin punt "l'estil a la búlgara" ha estat el pa de cada dia a CDC. I que el llibre és del tot "políticament correcte". I que qui expliqui l'autèntic camí successori, l'autor mai més el convidarien a cap trobada convergent, ni com a convidat de periodista acreditat.
A part d'investigador absolutament parcial -com tots-, també sóc militant o activista cívic del nacionalisme possibilista, no del partit CDC que quedi clar - encara que ho havia estat-, i n'estic convençut que moralment, èticament, políticament i d'un gruix absolutament insubornable de nacionalisme era, és i serà Josep Maria Cullell. El millor substitut del President Pujol.
Un cop no ha estat així: Artur Mas és un bon candidat, si aprèn a transformar aquest "nacionalisme pijo sense ànima" que l'envolta -absolutament desmobilitzador- i també aprèn a conviure amb altres plantejaments del nacionalisme català.
Felicitats Álvaro, un bon llibre!
dijous, de setembre 04, 2003
Memòria històrica , Joan Cornudella i el FNC
Crec que caldrà un treball de profunda "Memòria Històrica" sobre l'independentisme català perquè hi ha molta manipulació, molta tergiversació, molts silencis i a més una anàlisi històrica que penso que és incorrecte. Suposo que ja ho anirem fent entre tots.
Mentrestant val la pena donar a conèixer textos personals que ajudin entendre els esdeveniments i les evolucions.
Per exemple el Professor Fermi Rubiralta va fer una biografia de Joan Cornudella i Barberà i a mi, com a molts d'altres, ens va preguntar coses, una de les meves respostes és l'e-mail que li vaig enviar des de Londres i que reprodueixo a continuació:
"LSE, 11/05/2002
Benvolgut Fermi Rubiralta,
Passo a contestar-li sintèticament les dues preguntes que em fa, que són precisament les de més “clarobscurs”. A més, li transcric la meva petita fitxa de militància al Front Nacional de Catalunya (FNC).
Fitxa de militància al FNC:
Joan-Ramon Colomines-Companys
-Militància al FNC des de 1968 a 1976
-Professional polític a plena dedicació –alliberat- des de 1972 a 1976.
-També des de 1972 a 1976: Segon responsable polític del FNC, actuant a la pràctica com a gerent i secretari general del FNC. El màxim responsable i President era Joan Cornudella. (En el meu període, en el FNC, aquests càrrecs mai varen ésser explicitats com feien altres organitzacions).
-Representant junt amb Joan Cornudella, des de 1972, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l’Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques.
Primera pregunta:
Vostè diu,
"... Veig una contradicció evident entre la política de
pactes, d'assumpció del joc parlamentari, etc i la decisió de tirar
endavant l'acció directa. Voldria conèixer al respecte la posició de
Joan Cornudella i Barberà..."
Resposta:
Joan Cornudella va tornar acceptar l'oficialització del front armat en la política del FNC l'any 1972.
El Secretariat Permanent del Consell Executiu del FNC va aprovar un document on s'especificaven els diversos fronts de lluita. De manera explícita i per primera vegada des dels anys 50, es reivindicava el front militar i l'acció directa, i es desenvolupà tota la logística, estructura i recursos humans per fer-la possible.
Per exemple, militants de la Joventut obrera del FNC i del Bloc Català d'Estudiants s'enquadraren en el front armat i molts d'ells passaren a la clandestinitat, malgrat no estar fitxats per la policia. Quatre membres de la direcció política varen fer aquest pas i varen desaparèixer de tota activitat política.
El FNC, en aquells moments, no solament no veu incompatible el front armat amb la política de lluita unitària i de pactes, sinó que la realitza paral·lelament.
Evidentment, l'acció directa la feien sense utilitzar el nom de FNC. A mes en aquell moment es produeix un fenomen organitzatiu nou: en el camp de l'acció directa hi ha un món difús de militants procedents del FNC i dels dos PSANs. De sempre en aquest camp, hi varen haver dobles i triples militàncies, i un treball horitzontal entre organitzacions.
La tremenda irresponsabilitat de Jaume Martinez -el cap formal de l'aparell militar-, acompanyada per la frustració de molta de la nostra joventut van propiciar el que FNC tornes oficialment a l'acció directa. Però evidentment, el lideratge de Joan Cornudella era tan determinant, que sense el seu beneplàcit no s'hagués fet aquest pas.
Personalment, mai com aquest moment, se'n va fer molt difícil participar diàriament a la política unitària. No només per les possibles contraccions sinó també, i sobretot per la seguretat.
Segon pregunta:
Vostè diu,
"... les raons de la teva sortida de Front, si no tinc mal entès a
la tardor de 1976 i si tenia alguna relació amb el tema anterior o amb
algun intent per part de la vella guàrdia dirigent de reconvertir per
la via electoralista la política de Front."
Jo surto de FNC com a conseqüència d'un “cop d'estat” dins de l'organització.
El sector de la vella guàrdia, encapçalat per Cornudella i Feixa –un dels fills de Joan Cornudella- amb el suport explícit dels militars del FNC, substitueixen sobtadament la direcció política d'aquell moment, encara que formalment tornen a situar a Joan Cornudella i Barbera (el pare) al davant de l'organització.
El desacord de la participació en la lluita unitària n’és una de les causes. També les quotes de poder de la “vella guàrdia militant” una altra. A més del profund desacord en la delimitació del poder dels militars, que en va ésser una altra causa molt important.
Paradoxalment, anys desprès, ja en plena democràcia i havent participat en unes eleccions Front, la dinàmica de l'acció directa se'ls escapa definitivament de les mans als polítics del FNC, i tota aquesta espiral d’episodis violents fan “refugiar” a Joan Cornudella i alguns dels seus lleials al PSC (PSC-PSOE).
La por personal al sector armat que seguien fent accions, i la possible implicació i repressió, són les autèntiques raons del nou enquadrament de Cornudella. Qualsevol argumentació política d'aquest pas -inclosa la conferència de Cornudella que va fer al Col·legi d'Advocats per justificar la seva nova afiliació- no respon a les autentiques raons que varen ésser de pura supervivència personal.
Comentari final:
Malgrat tot el que he explicat i de continuar explicitant l'error de l'acció directa a finals del franquisme i al principi de la democràcia, haig de dir que Joan Cornudella fou la figura més important del nacionalisme català durant el període de la dictadura franquista.
Ell fou el que va donar contingut polític al patriotisme català en aquella època i li va donar un contingut clarament independentista i de socialisme democràtic.
A més, va saber vestir políticament l'anomenada "unitat per l'acció" que varen fer possible tots els organismes unitaris catalans mes importants com fou la Coordinadora, l'Assemblea de Catalunya i el Consell.
El meu contacte final amb Cornudella fou evidentment controvertit i desagradable, però jo no penso criticar en públic la figura del que representa Joan Cornudella per a Catalunya, sinó tot el contrari.
Com a deixeble i “mà dreta” de Cornudella que vaig ésser durant molt de temps, voldria que és projectes públicament l'autèntica i innovadora dimensió intel·lectual, política i de militància de Joan Cornudella, deixant com un episodi no representatiu de la seva manera de fer, la qüestió de l’acció directa.
Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys "
Mentrestant val la pena donar a conèixer textos personals que ajudin entendre els esdeveniments i les evolucions.
Per exemple el Professor Fermi Rubiralta va fer una biografia de Joan Cornudella i Barberà i a mi, com a molts d'altres, ens va preguntar coses, una de les meves respostes és l'e-mail que li vaig enviar des de Londres i que reprodueixo a continuació:
"LSE, 11/05/2002
Benvolgut Fermi Rubiralta,
Passo a contestar-li sintèticament les dues preguntes que em fa, que són precisament les de més “clarobscurs”. A més, li transcric la meva petita fitxa de militància al Front Nacional de Catalunya (FNC).
Fitxa de militància al FNC:
Joan-Ramon Colomines-Companys
-Militància al FNC des de 1968 a 1976
-Professional polític a plena dedicació –alliberat- des de 1972 a 1976.
-També des de 1972 a 1976: Segon responsable polític del FNC, actuant a la pràctica com a gerent i secretari general del FNC. El màxim responsable i President era Joan Cornudella. (En el meu període, en el FNC, aquests càrrecs mai varen ésser explicitats com feien altres organitzacions).
-Representant junt amb Joan Cornudella, des de 1972, a la Coordinadora de Forces Polítiques, a l’Assemblea de Catalunya i al Consell de Forces Polítiques.
Primera pregunta:
Vostè diu,
"... Veig una contradicció evident entre la política de
pactes, d'assumpció del joc parlamentari, etc i la decisió de tirar
endavant l'acció directa. Voldria conèixer al respecte la posició de
Joan Cornudella i Barberà..."
Resposta:
Joan Cornudella va tornar acceptar l'oficialització del front armat en la política del FNC l'any 1972.
El Secretariat Permanent del Consell Executiu del FNC va aprovar un document on s'especificaven els diversos fronts de lluita. De manera explícita i per primera vegada des dels anys 50, es reivindicava el front militar i l'acció directa, i es desenvolupà tota la logística, estructura i recursos humans per fer-la possible.
Per exemple, militants de la Joventut obrera del FNC i del Bloc Català d'Estudiants s'enquadraren en el front armat i molts d'ells passaren a la clandestinitat, malgrat no estar fitxats per la policia. Quatre membres de la direcció política varen fer aquest pas i varen desaparèixer de tota activitat política.
El FNC, en aquells moments, no solament no veu incompatible el front armat amb la política de lluita unitària i de pactes, sinó que la realitza paral·lelament.
Evidentment, l'acció directa la feien sense utilitzar el nom de FNC. A mes en aquell moment es produeix un fenomen organitzatiu nou: en el camp de l'acció directa hi ha un món difús de militants procedents del FNC i dels dos PSANs. De sempre en aquest camp, hi varen haver dobles i triples militàncies, i un treball horitzontal entre organitzacions.
La tremenda irresponsabilitat de Jaume Martinez -el cap formal de l'aparell militar-, acompanyada per la frustració de molta de la nostra joventut van propiciar el que FNC tornes oficialment a l'acció directa. Però evidentment, el lideratge de Joan Cornudella era tan determinant, que sense el seu beneplàcit no s'hagués fet aquest pas.
Personalment, mai com aquest moment, se'n va fer molt difícil participar diàriament a la política unitària. No només per les possibles contraccions sinó també, i sobretot per la seguretat.
Segon pregunta:
Vostè diu,
"... les raons de la teva sortida de Front, si no tinc mal entès a
la tardor de 1976 i si tenia alguna relació amb el tema anterior o amb
algun intent per part de la vella guàrdia dirigent de reconvertir per
la via electoralista la política de Front."
Jo surto de FNC com a conseqüència d'un “cop d'estat” dins de l'organització.
El sector de la vella guàrdia, encapçalat per Cornudella i Feixa –un dels fills de Joan Cornudella- amb el suport explícit dels militars del FNC, substitueixen sobtadament la direcció política d'aquell moment, encara que formalment tornen a situar a Joan Cornudella i Barbera (el pare) al davant de l'organització.
El desacord de la participació en la lluita unitària n’és una de les causes. També les quotes de poder de la “vella guàrdia militant” una altra. A més del profund desacord en la delimitació del poder dels militars, que en va ésser una altra causa molt important.
Paradoxalment, anys desprès, ja en plena democràcia i havent participat en unes eleccions Front, la dinàmica de l'acció directa se'ls escapa definitivament de les mans als polítics del FNC, i tota aquesta espiral d’episodis violents fan “refugiar” a Joan Cornudella i alguns dels seus lleials al PSC (PSC-PSOE).
La por personal al sector armat que seguien fent accions, i la possible implicació i repressió, són les autèntiques raons del nou enquadrament de Cornudella. Qualsevol argumentació política d'aquest pas -inclosa la conferència de Cornudella que va fer al Col·legi d'Advocats per justificar la seva nova afiliació- no respon a les autentiques raons que varen ésser de pura supervivència personal.
Comentari final:
Malgrat tot el que he explicat i de continuar explicitant l'error de l'acció directa a finals del franquisme i al principi de la democràcia, haig de dir que Joan Cornudella fou la figura més important del nacionalisme català durant el període de la dictadura franquista.
Ell fou el que va donar contingut polític al patriotisme català en aquella època i li va donar un contingut clarament independentista i de socialisme democràtic.
A més, va saber vestir políticament l'anomenada "unitat per l'acció" que varen fer possible tots els organismes unitaris catalans mes importants com fou la Coordinadora, l'Assemblea de Catalunya i el Consell.
El meu contacte final amb Cornudella fou evidentment controvertit i desagradable, però jo no penso criticar en públic la figura del que representa Joan Cornudella per a Catalunya, sinó tot el contrari.
Com a deixeble i “mà dreta” de Cornudella que vaig ésser durant molt de temps, voldria que és projectes públicament l'autèntica i innovadora dimensió intel·lectual, política i de militància de Joan Cornudella, deixant com un episodi no representatiu de la seva manera de fer, la qüestió de l’acció directa.
Cordialment,
Joan-Ramon Colomines-Companys "
Novament jutjat pel català
Estic tant profundament decebut i trist, que no se per on començar.
Ni el Conselh Generau d'Aran, ni la Direcció General de Política Lingüística, ni tan sols la Plataforma per la Llengua s'han interessat per a res. He tingut i tinc un conflicte lingüístic durant les meves vacances a Vielha i jo he acabat avui al jutjat, on el jutge no ha volgut que parles en català, ni ha volgut posar-me un traductor, ni res de res, deia que no en tenia dret.
Un abús enorme i novament m'han trepitjat els meus drets de catalanoparlant i també d'aranès, perquè tampoc ha estat possible tenir la documentació en aranès o parlar-lo.
Millor només transcriure la nota que vaig transmetre a la Plataforma per la Llengua per entendre el cas:
"Amb aquesta nota vull donar constància i fer-ne una reclamació formal sobre el tracte comercial irregular que com usuari i consumidor, se m'ha donat en l'empresa de missatgeria MRW de Vielha ( Avinguda Maladeta 14).
El matí del dia 13 d'agost d'enguany vaig anar a la citada agència per fer dues gestions: La primera per enviar una carta al Regne Unit i la segona gestió per demanar explicacions per un servei mal realitzat durant el mes de juliol.
D'entrada quan vaig arribar a l'agència en va atendre la senyoreta Bibiana que de forma molesta i impositora em va fer canviar de llengua "sino, no me atendia". Jo parlava català i se m'exigia per atendrem parlar en castellà.
En aquests moments inicials, tot hi que considero que no se m'atenia correctament, no en vaig fer una qüestió de principis el tema de la llengües, però posteriorment durant les dues hores llargues que va durar tot l'incident a l'agència, el tema de l'idioma va tornar a sorgir en tota virulència i la senyora Bibiana deia que jo l'havia insultat perquè jo havia dit "com podia ésser que atenen al públic, no parles el català".
La qüestió a plantejar aquí doncs, és la reclamació i denuncia contra la discriminació i vexament que se m'ha fet, per no atendre els meus drets d'ésser atès en català, però tot hi que puc mostrar comprensió sobre la falta de coneixement de la llengua, no és pot acceptar de cap manera l'actitud hostil que és va produir contra mi per ésser catalanoparlant.
MRW no pot discriminar als catalanoparlans i ha de tenir solucions perquè qui atengui al públic es pugui expressar en més d'una llengua.
En l'incident hi va haver altres irregularitats comercials que la seva denuncia la he canalitzat a traves del Conselh Generau d'Aran.
Aquestes irregularitats són :
1. Atenció al client amb un llenguatge i una actitud que traspassa el marc de "bones maneres" de l'atenció al client.
2. Cobrament d'un servei amb un preu superior al preu publicitat en la Web oficial de MRW i amb la seva publicitat escrita.
3. Engany per no voler aplicar el programa ofertat i publicitat "Supercity".
4. Entrega d'un rebut no oficial, sense voler donar factura incloent-hi les xifres.
5. No voler donar el "Llibre de Reclamacions".
Però tot això té un fil conductor que és la Vexació per parlar el català a MRW Vielha.
La cosa s'ha complicat quan l'empleada m'ha posat una demanda al jutjat de Vielha perquè la vaig insultar per dir-li "que era una impresentable por no atenderle en catalan". No és basa en res més l'acusació. El jutge ha acceptat a tràmit la demanda i el dia 3 de setembre estic citat al jutjat.
O sigui de persona vexada pels meus drets lingüístics he passat a acusat."
Fins aquí la nota.
La vista s'ha fet i estic a l'espera de la sentència.
Maleïts polítics! 23 anys perduts.
Ni el Conselh Generau d'Aran, ni la Direcció General de Política Lingüística, ni tan sols la Plataforma per la Llengua s'han interessat per a res. He tingut i tinc un conflicte lingüístic durant les meves vacances a Vielha i jo he acabat avui al jutjat, on el jutge no ha volgut que parles en català, ni ha volgut posar-me un traductor, ni res de res, deia que no en tenia dret.
Un abús enorme i novament m'han trepitjat els meus drets de catalanoparlant i també d'aranès, perquè tampoc ha estat possible tenir la documentació en aranès o parlar-lo.
Millor només transcriure la nota que vaig transmetre a la Plataforma per la Llengua per entendre el cas:
"Amb aquesta nota vull donar constància i fer-ne una reclamació formal sobre el tracte comercial irregular que com usuari i consumidor, se m'ha donat en l'empresa de missatgeria MRW de Vielha ( Avinguda Maladeta 14).
El matí del dia 13 d'agost d'enguany vaig anar a la citada agència per fer dues gestions: La primera per enviar una carta al Regne Unit i la segona gestió per demanar explicacions per un servei mal realitzat durant el mes de juliol.
D'entrada quan vaig arribar a l'agència en va atendre la senyoreta Bibiana que de forma molesta i impositora em va fer canviar de llengua "sino, no me atendia". Jo parlava català i se m'exigia per atendrem parlar en castellà.
En aquests moments inicials, tot hi que considero que no se m'atenia correctament, no en vaig fer una qüestió de principis el tema de la llengües, però posteriorment durant les dues hores llargues que va durar tot l'incident a l'agència, el tema de l'idioma va tornar a sorgir en tota virulència i la senyora Bibiana deia que jo l'havia insultat perquè jo havia dit "com podia ésser que atenen al públic, no parles el català".
La qüestió a plantejar aquí doncs, és la reclamació i denuncia contra la discriminació i vexament que se m'ha fet, per no atendre els meus drets d'ésser atès en català, però tot hi que puc mostrar comprensió sobre la falta de coneixement de la llengua, no és pot acceptar de cap manera l'actitud hostil que és va produir contra mi per ésser catalanoparlant.
MRW no pot discriminar als catalanoparlans i ha de tenir solucions perquè qui atengui al públic es pugui expressar en més d'una llengua.
En l'incident hi va haver altres irregularitats comercials que la seva denuncia la he canalitzat a traves del Conselh Generau d'Aran.
Aquestes irregularitats són :
1. Atenció al client amb un llenguatge i una actitud que traspassa el marc de "bones maneres" de l'atenció al client.
2. Cobrament d'un servei amb un preu superior al preu publicitat en la Web oficial de MRW i amb la seva publicitat escrita.
3. Engany per no voler aplicar el programa ofertat i publicitat "Supercity".
4. Entrega d'un rebut no oficial, sense voler donar factura incloent-hi les xifres.
5. No voler donar el "Llibre de Reclamacions".
Però tot això té un fil conductor que és la Vexació per parlar el català a MRW Vielha.
La cosa s'ha complicat quan l'empleada m'ha posat una demanda al jutjat de Vielha perquè la vaig insultar per dir-li "que era una impresentable por no atenderle en catalan". No és basa en res més l'acusació. El jutge ha acceptat a tràmit la demanda i el dia 3 de setembre estic citat al jutjat.
O sigui de persona vexada pels meus drets lingüístics he passat a acusat."
Fins aquí la nota.
La vista s'ha fet i estic a l'espera de la sentència.
Maleïts polítics! 23 anys perduts.
dimarts, de setembre 02, 2003
Miquel, Miquel...t'equivoques!!!
Fa gràcia que "Tribuna Catalana" la joguina unipersonal de Miquel Sellarés a internet, pontifiqui sobre els efectes d'un "Manifest" en el diàleg i respecte entre els candidats a la Generalitat. Millor seria que -com aqui- fes un Diari Personal, però no ens volgui vendre periodisme equidistant, perquè només es un "xeringuito" pagat pel socialistes de la Diputació de Barcelona entre d'altres subvencions. Sobretot Ell: que en editorials i articles parla de "talibans", "escolans" i altres improperis referits a la gent del nacionalisme de govern.
El Manifest en qüestió era sectari i partidista, i això ho va tenir clar el propi "maxaca" que té Sellarés a "Tribuna Catalana" que referenciant la noticia va titular-la "Maragall aconsegueix que uns intel·lectuals li donin suport". Només va durar unes hores penjada a la xarxa, per passar a titular-se d'una altra manera menys evident el partidisme.
Si en Miquel canvies l'estil, i d'una vegada deixes de destil·lar bilis enverinada per la seva expulsió de CDC, llavors si que trobaríem punts de contacte i d'entesa. Sobretot amb mi, que mai li he fet res i som més igual del que es pensa. I sobretot ara que estem discutint que “Mobilització Catalanista” (MCAT) és transformi en un lobby de caràcter transversal, promotor de l'acció unitària de les diverses versions del nacionalisme català als Països Catalans.
Perquè és veritat que Mas se equivoca i sobretot s'equivoca la seva tropa.
Quan jo vaig escriure sobre "Maragall i el respecte", és va començar una guerra a CiU que encara no ha acabat. Dins de la revista "Mas&Catalunya- MCAT" jo escrivia en un article: "...Atenció: Maragall és demòcrata i de tradició demòcrata de tota la vida i la seva formació política també, per tant mereixen un respecte de tracte i d’anàlisi. Respecte per a ell i la seva gent, però això no treu un atac frontal sense concessions al maragallisme...".
Som molts des de dins -sense Manifest- que intentem que el "masisme" sigui mes net. Perquè Mas ja era la segona vegada que parlava o insinuava coses sobre "Maragall i la beguda". La primera que jo la vaig escoltar en directe fou el dia 17 de novembre de 2002 del discurs de clausura de "l'Escola de Tardor de CiU de l'Àrea Metropolitana" a Barcelona. Aquell dia la perla fou "quan Maragall estigui seré" i l'auditori es va disparar a aplaudir. Al final Mas va demanar comprensió a la premsa, perquè no se'n fes referència, jo en vaig fer una nota interna.
Miquel, Miquel...t'equivoques!!!
El Manifest en qüestió era sectari i partidista, i això ho va tenir clar el propi "maxaca" que té Sellarés a "Tribuna Catalana" que referenciant la noticia va titular-la "Maragall aconsegueix que uns intel·lectuals li donin suport". Només va durar unes hores penjada a la xarxa, per passar a titular-se d'una altra manera menys evident el partidisme.
Si en Miquel canvies l'estil, i d'una vegada deixes de destil·lar bilis enverinada per la seva expulsió de CDC, llavors si que trobaríem punts de contacte i d'entesa. Sobretot amb mi, que mai li he fet res i som més igual del que es pensa. I sobretot ara que estem discutint que “Mobilització Catalanista” (MCAT) és transformi en un lobby de caràcter transversal, promotor de l'acció unitària de les diverses versions del nacionalisme català als Països Catalans.
Perquè és veritat que Mas se equivoca i sobretot s'equivoca la seva tropa.
Quan jo vaig escriure sobre "Maragall i el respecte", és va començar una guerra a CiU que encara no ha acabat. Dins de la revista "Mas&Catalunya- MCAT" jo escrivia en un article: "...Atenció: Maragall és demòcrata i de tradició demòcrata de tota la vida i la seva formació política també, per tant mereixen un respecte de tracte i d’anàlisi. Respecte per a ell i la seva gent, però això no treu un atac frontal sense concessions al maragallisme...".
Som molts des de dins -sense Manifest- que intentem que el "masisme" sigui mes net. Perquè Mas ja era la segona vegada que parlava o insinuava coses sobre "Maragall i la beguda". La primera que jo la vaig escoltar en directe fou el dia 17 de novembre de 2002 del discurs de clausura de "l'Escola de Tardor de CiU de l'Àrea Metropolitana" a Barcelona. Aquell dia la perla fou "quan Maragall estigui seré" i l'auditori es va disparar a aplaudir. Al final Mas va demanar comprensió a la premsa, perquè no se'n fes referència, jo en vaig fer una nota interna.
Miquel, Miquel...t'equivoques!!!
divendres, d’agost 29, 2003
els socialistes
Fa molts anys vaig fer un intent d'apropament als socialistes de Joan Reventós, participant al Congrés Constituent del PSC, fins hi tot vaig propiciar -amb èxit- introduir el dret a l'autodeterminació en els textos congressuals. Desprès quan el PSC Congrés és va convertir en PSC(PSC-PSOE) va ésser impossible continuar, evidentment la reivindicació de l'autodeterminació, ni tant sols com a concepte escrit, va aparèixer més, sembla que va passar a millor vida.
Un dia el ciutadà Jordi Pujol, aleshores no era president només era Secretari General de CDC, em va preguntar com eren els socialistes personalment, en la intimitat.
-Com nosaltres senyor Pujol. Vaig respondre
-Com nosaltres, encara que alguns viscerals no us poden veure.
Va moure el cap i vàrem continuar la feina.
Ha plogut molt i el President ha pactat amb tothom, fins hi tot amb qui el menyspreaven personalment.
Pujol sintonitza bé amb els socialistes de territoris enllà, mentre que els socialistes d'aquí els menysprea, exactament igual com fa ara l'Artur Mas.
Tota aquesta memòria socialista ve a tomb perquè acabo de llegir -llapis en mà- el text de la Resolució sobre la "Proposta autonòmica socialista" que estudiarà demà el Consell Territorial del PSOE a Santillana de Mar a Cantàbria, a l'espera del text definitiu, puc dir que la "música" de la declaració, en general, sona bastant digerible, sobretot en contraposició de la caverna del PP.I això ho dic des de el punt de vista del "pur i dur" possibilisme.
Però no deixa d'ésser "entendridor" el nacionalisme espanyol que desprèn tot el text, sobretot la perla :"España es y ha sido siempre la pasión de los socialistas".
Si canvies "España" per "Catalunya" i "socialistes" per "convergents" és com s'expressa el pujolisme.
Caldria fer una "anàlisi de discurs" del text de forma detallada i fer-ho públic, a banda de la ferralla propagandista que ja tindran cura de fer els Madí de torn, o qualsevol "agència de publicitat i relacions publiques".
Un dia el ciutadà Jordi Pujol, aleshores no era president només era Secretari General de CDC, em va preguntar com eren els socialistes personalment, en la intimitat.
-Com nosaltres senyor Pujol. Vaig respondre
-Com nosaltres, encara que alguns viscerals no us poden veure.
Va moure el cap i vàrem continuar la feina.
Ha plogut molt i el President ha pactat amb tothom, fins hi tot amb qui el menyspreaven personalment.
Pujol sintonitza bé amb els socialistes de territoris enllà, mentre que els socialistes d'aquí els menysprea, exactament igual com fa ara l'Artur Mas.
Tota aquesta memòria socialista ve a tomb perquè acabo de llegir -llapis en mà- el text de la Resolució sobre la "Proposta autonòmica socialista" que estudiarà demà el Consell Territorial del PSOE a Santillana de Mar a Cantàbria, a l'espera del text definitiu, puc dir que la "música" de la declaració, en general, sona bastant digerible, sobretot en contraposició de la caverna del PP.I això ho dic des de el punt de vista del "pur i dur" possibilisme.
Però no deixa d'ésser "entendridor" el nacionalisme espanyol que desprèn tot el text, sobretot la perla :"España es y ha sido siempre la pasión de los socialistas".
Si canvies "España" per "Catalunya" i "socialistes" per "convergents" és com s'expressa el pujolisme.
Caldria fer una "anàlisi de discurs" del text de forma detallada i fer-ho públic, a banda de la ferralla propagandista que ja tindran cura de fer els Madí de torn, o qualsevol "agència de publicitat i relacions publiques".
dimecres, d’agost 27, 2003
petit esdeveniment
Avui començo a treballar amb ADSL a nivell privat. I dic privat perquè segur que m'he fet un tip d'utilitzar-lo en connexions públiques de biblioteques i centres d'informació. La meva ingenuïtat informàtica m'havia fet creure que tot aniria súper- ràpid i jo ho noto com sempre, encara que estigui connectat a 96.000 bps.
Però de les coses petites fem-ne un esdeveniment i celebrem-ho amb un poema de Gabriel Ferrater
JOC de Teoria dels cossos (1966)
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
Però de les coses petites fem-ne un esdeveniment i celebrem-ho amb un poema de Gabriel Ferrater
JOC de Teoria dels cossos (1966)
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
dilluns, d’agost 25, 2003
"Projecte Aran" i Eth Diari
Avui començo la fase de treball de camp de la meva tesi doctoral -el Projecte Aran-, de fet ja compta amb un treball de camp inestimable des de 1998, que és haver editat l'únic diari que ha existit en occità: Eth Diari.
El material de creació periodística que és va elaborar, així com el material d’anàlisi d’aquesta experiència de premsa escrita i el seu pla de màrqueting comunicacional, formen part del meu projecte de recerca.
Eth Diari-Huelheton diari d'Aran, es va editar durant nou mesos. En aquest temps se’n publicaren 214 números, 4 dels quals especials (el número zero data d’octubre de 1998 i l’últim número de setembre de 1999).
Eth Diari fou una iniciativa privada, editada i dirigida per mi com a periodista i politicòleg. El periòdic fou editat per la nostra petita empresa familiar educativa de Vielha, “Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”.
Fou una intervenció directa en la comunitat que pretenia analitzar, no tan sols com una publicació diària professional per servir informativament els ciutadans d'Aran, sinó també com una eina de normalització lingüística per col·laborar a l’existència d’un espai informatiu aranès professional i com una plataforma cultural i de comunicació plural.
Eth Diari va ésser un revulsiu a la Val d'Aran pel model i estil de periodisme directe i de tractament de les qüestions mediambientals, pel tractament editorial de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard.
Per la meva tesi també interessarà tenir present el resultat d'unes altres tres dinàmiques que va obrir Eth Diari:
a) Volent contribuir a la creació d'un espai de comunicació occitana, es va editar una versió d'Eth Diari per a tot Occitània que s’anomenava Eth Diari/Lo Diari. Una publicació que incloïa les diferents variants dialectals de l'occità i que es repartia a Tolosa, Pau i també a l’Aran.
b) Es va editar “Vielha 2000/Versions lingüístiques” , que eren articles d'Eth Diari traduïts al gallec i amb notícies de Galícia.
c) Es va fer la primera campanya privada de normalització lingüística de l'aranès:
“Porque el aranés nos une a todos” (espanyol), “Izan ere, aranierak batzen gaitu guztiok” (basc), “Perquè l'aranès ens uneix a tots” (català), “Porque o aranés únenos a todos”(gallec).
Serà important analitzar aquestes tres dinàmiques pel que representen respecte la cohesió nacional d'Aran i Occitània, la integració del col·lectiu immigrant més important d'Aran —el gallec—, i pel que fa a prestigiar, despolititzar i desoficialitzar la llengua aranesa en el seu ús social.
No cal ni dir que hi varen haver amics i enemics. Però hi tornaria.
El material de creació periodística que és va elaborar, així com el material d’anàlisi d’aquesta experiència de premsa escrita i el seu pla de màrqueting comunicacional, formen part del meu projecte de recerca.
Eth Diari-Huelheton diari d'Aran, es va editar durant nou mesos. En aquest temps se’n publicaren 214 números, 4 dels quals especials (el número zero data d’octubre de 1998 i l’últim número de setembre de 1999).
Eth Diari fou una iniciativa privada, editada i dirigida per mi com a periodista i politicòleg. El periòdic fou editat per la nostra petita empresa familiar educativa de Vielha, “Vivéncia Aranesa: Aula Euròpa des Pirenèus”.
Fou una intervenció directa en la comunitat que pretenia analitzar, no tan sols com una publicació diària professional per servir informativament els ciutadans d'Aran, sinó també com una eina de normalització lingüística per col·laborar a l’existència d’un espai informatiu aranès professional i com una plataforma cultural i de comunicació plural.
Eth Diari va ésser un revulsiu a la Val d'Aran pel model i estil de periodisme directe i de tractament de les qüestions mediambientals, pel tractament editorial de la “netedat” de l'administració pública i de la difusió de l'aranès en tots els àmbits, sobretot en temes internacionals. També significà un treball lingüístic per modernitzar l'aranès estàndard.
Per la meva tesi també interessarà tenir present el resultat d'unes altres tres dinàmiques que va obrir Eth Diari:
a) Volent contribuir a la creació d'un espai de comunicació occitana, es va editar una versió d'Eth Diari per a tot Occitània que s’anomenava Eth Diari/Lo Diari. Una publicació que incloïa les diferents variants dialectals de l'occità i que es repartia a Tolosa, Pau i també a l’Aran.
b) Es va editar “Vielha 2000/Versions lingüístiques” , que eren articles d'Eth Diari traduïts al gallec i amb notícies de Galícia.
c) Es va fer la primera campanya privada de normalització lingüística de l'aranès:
“Porque el aranés nos une a todos” (espanyol), “Izan ere, aranierak batzen gaitu guztiok” (basc), “Perquè l'aranès ens uneix a tots” (català), “Porque o aranés únenos a todos”(gallec).
Serà important analitzar aquestes tres dinàmiques pel que representen respecte la cohesió nacional d'Aran i Occitània, la integració del col·lectiu immigrant més important d'Aran —el gallec—, i pel que fa a prestigiar, despolititzar i desoficialitzar la llengua aranesa en el seu ús social.
No cal ni dir que hi varen haver amics i enemics. Però hi tornaria.
dissabte, d’agost 23, 2003
Els comentaris dels lectors
Avui comença una nova etapa de la meva vida i també de recerca acadèmica -ja en parlarem un altre dia- , només dir ara que aprofito el meu particular esdeveniment per instal·lar complements i serveis a Diari Cívic sobretot perquè el lector pugui fer comentaris . Tot estarà de proves durant uns dies fins que trobi les millors solucions. Paciència que el servidor del blog és amb anglès i tinc, entre altres coses, problemes amb els accents ! jr
dimarts, d’agost 19, 2003
Pere Esteve: Cavall de Troia?
Fa gràcia veure declaracions a la premsa com les del Vice-president d'ICV, Jaume Bosch, que diu que Pere Esteve (president de Catalunya 2003 i número 3 d'ERC per a les eleccions catalanes), , "és una via de contacte entre CiU i Esquerra per possibilitar un pacte postelectoral entre ambdós partits". Del tema Pere Esteve algún dia se n'haurà de parlar de veritat, perquè va ésser un escandalós i penós "mobbing polític", a més d'altres qüestions. "Les coses del Pere" és la frase resum de l'episodi.
Ara estem en període electoral i segons quines reflexions és facin, serien considerades com a "traïció". El "nacionalisme pijo i sense ànima" és creu que els abstencionistes nacionalistes són i som idiotes, i que amb una campanya de "fotos" se substitueix l'autèntic debat polític, que és l'única via per entusiasmar i mobilitzar. I a més el President Pujol deu pensar que els abstencionistes són masoques per això els esbronca i renya per aconseguir el vot, tot un artista!. I cada vegada que Duran i Lleida obre la boca un abstencionista nacionalista decideix quedar-se a casa o votar a ERC, un altra benaventurat estratega. Si tot continua així els 300.000 abstencionistes seguiran a casa.
Ara estem en període electoral i segons quines reflexions és facin, serien considerades com a "traïció". El "nacionalisme pijo i sense ànima" és creu que els abstencionistes nacionalistes són i som idiotes, i que amb una campanya de "fotos" se substitueix l'autèntic debat polític, que és l'única via per entusiasmar i mobilitzar. I a més el President Pujol deu pensar que els abstencionistes són masoques per això els esbronca i renya per aconseguir el vot, tot un artista!. I cada vegada que Duran i Lleida obre la boca un abstencionista nacionalista decideix quedar-se a casa o votar a ERC, un altra benaventurat estratega. Si tot continua així els 300.000 abstencionistes seguiran a casa.
dissabte, d’agost 16, 2003
"En quatre salts: recerca i estudi"
Tinc tant integrada la formació a la meva vida professional que el reciclatge constant n'he fet norma, però el meu gran salt d'especialització acadèmica va començar l'any 2001 i acabarà el 2006, havent viscut a Londres, Florència, Barcelona, Tolosa de Llegua d'Oc i Vielha. Espero tenir forces perquè la gestió i el neguit del dia a dia no em distorsionin el treball de recerca i estudi.
Com a politicòleg i professor m'agradaria saber inculcar un acurat treball intel·lectual en la investigació de la identitat nacional. Perquè una cosa és l'arena política i un altre el treball acadèmic, encara que evidentment l'investigador mai és neutre. OK.
Com a politicòleg i professor m'agradaria saber inculcar un acurat treball intel·lectual en la investigació de la identitat nacional. Perquè una cosa és l'arena política i un altre el treball acadèmic, encara que evidentment l'investigador mai és neutre. OK.
divendres, d’agost 15, 2003
...Pierre Vilar!!!
Si La Catalogne dans l'Espagne Moderne va ésser la tesi doctoral de Pierre Vilar, el llistó dels doctorats esta molt alt, mai la meva tesi : "The Pact of Catalonia and the Aran Valley: The Model of Pujolism's Aranese policy (1990-2001)" a la London School of Economics and Political Science arribarà a la sola de la sabata d'aquest Mestre. Amb la mort de Vilar seguim comptabilitzant pèrdues de referents, però anima a pensar -i aquests és el millor homenatge a fer-li- com d'important és una tesi doctoral ben feta. jrcc
dijous, d’agost 14, 2003
+DIARI CÍVIC+ Vexat per la llengüa a MRW
Ahir vaig un problema sobre el català : d'una forma molesta i impositora la persona que atent al públic en l'agència de la missatgeria MRW de Vielha en va fer canviar de llengua, sinó "no me atenderia". Des de feia anys, i em refereixo als llunyans anys 1984, mai havia tingut un problema d'aquestes característiques.
En un cas com aquest de mala bava, que s'ha de fer?. Denunciar-ho ? I a on ? Per que a la Vall d'Aran no hi ha cap servei sobre el català. Una altra curiosa situació.
Tot encara és va embolicar encara més, quan vaig demanar el llibre de Reclamacions. No me'l varen voler donar, tot i que és obligatori.
I tot això m'ha de passar a mi, que visc en una llar on a la taula els fills parlen quatre llengües, i sense cap problema.
En un cas com aquest de mala bava, que s'ha de fer?. Denunciar-ho ? I a on ? Per que a la Vall d'Aran no hi ha cap servei sobre el català. Una altra curiosa situació.
Tot encara és va embolicar encara més, quan vaig demanar el llibre de Reclamacions. No me'l varen voler donar, tot i que és obligatori.
I tot això m'ha de passar a mi, que visc en una llar on a la taula els fills parlen quatre llengües, i sense cap problema.
dimarts, d’agost 12, 2003
+DIARI CÍVIC+ L'estimat Bisbe Deig
La mort del Bisbe Antoni Deig encara ens deixa més orfes dels referents humans de militància nacionalista catalana, tant "nacionalisme pijo sense ànima" i tant "neo-independentisme economicista" comença a fer angúnia la falta de valors d'identitat nacional i social. Quina ràbia!. jrcc
dilluns, d’agost 11, 2003
+DIARI CÍVIC+ Un article per l'AVUI
La meva relació amb el diari AVUI sempre ha estat "d'amor-odi".
He publicat molts articles en aquest diari, però sempre he tingut problemes amb les pàgines de "Diàleg", quasi sempre allà on m'han tractat millor ha estat en la "Secció de Política" deixant-me publicar alguna anàlisi meva en forma d'article. No se qui és el responsable de l'apartat "Porta Oberta" però els hi he d'estar agraïts.
De l'AVUI el que mai he suportat és el "publi-reportatge" que publiquen en aranès cada dissabte, l'anomenat AUÉ. És un dels escàndols més grans de manipulació de premsa escrita que s'han donat a Catalunya i Aran. En la seva primera etapa de l'AUÉ va ésser una competència deslleial directa a ETH DIARI (diari privat que jo editava i dirigia).
El publi-reportatge no només el pagaven i el paguen les administracions, sinó que a mes físicament és feia en les dependències del Conselh Generau d'Aran. Algú és pot imaginar "periodistes" fent un diari dins dels despatxos de la Generalitat?. I per adobar-ho, desprès com a separata, regalaven un exemplar de l'AUÉ a totes les llars de la Val d'Aran. Una altra manera de fer competència deslleial a una premsa escrita professional i lliure que el lector havia de pagar-ne un preu, perquè era en aranès i mai va rebre ni una pesseta de subvenció pública.
Reprodueixo a continuació un dels articles que Pere Tió -Responsable d'Opinió- NO va creure convenien publicar. Per que?. -????-
LA TEVA VEU EN EL PROGRAMA ELECTORAL DEL CATALANISME
Diuen que aquest any electoral en l’arena política catalana tot és una autèntica “carnisseria”, és a dir la punyalada està a l'ordre del dia entre partits i tota mena d’entitats polítiques, socials, cíviques, culturals i inclús religioses. Els partidaris de cada opció apreten de valent per aconseguir adhesions i fer circular els seus missatges. De fet res de nou, sinó fos que aquesta vegada l’espanyolisme -vestit de federal- pot acabar governant la Generalitat de Catalunya.
Només ens faltaria això !!!!. Dominarien alguns ajuntaments, seguirien dominant una part social i cívica d’aquesta Catalunya dual que tenim, seguirien manipulant la cultura –amb tota l’elit anticatalanista fent de màquina de tren-, a més de seguir fent sectarisme i clientalisme a les Universitats –cosa que han fet durant 25 anys ajudats pels comunistes passats ara a liberals-- i a més de tot això.... dominarien la Generalitat, tant l’estament governamental com centenars de quadres intermedis de lliure designació. O sigui, una Catalunya encara més asfixiant de la que tenim. Centenars de “Montilles” situats a tot arreu, amb un missatge de regionalisme suposadament esquerrà i com la reina mare, guiats pel representant del socialisme “pijo” de Catalunya: el senyor Maragall.
De la descripció anterior, els “seudo-intel·lectuals de menjadora” en diuen fer maniqueisme i demagògia.
O sigui, que dir que el Maragall pot guanyar és demagògia, i descriure que tot canviarà com girar un mitjó i que estarà supeditat a un projecte estatal i no de prioritat catalana, és maniqueisme. Excel·lent!, i és que aquests el que tenen és el que en argot català els politicòlegs en diem “l’efecte Sellarès” , que és aquell símptoma polític català que s'expressa dualment, de la següent manera: Si el que analitza la realitat té un moment baix doncs diu que Catalunya va malament, si l’analista està eufòric Catalunya va bé. El tenir un estat d’ànim o l’altra, depèn d’on raja la mamella.
En fi, cal continuar i fer allò que tant se n’enfoten els seudo-acadèmics nostrats i la pijancia catalanista per la suposada falta de glamour, que és apropar-se directament a la gent i demanar-los-hi opinió i esperonar-los a la crítica, si cal. Això sí, deixant abans de les xerrades, que els nostres interlocutors vegin l'ineludible capítol de “El cor de la Ciutat” i que la Júlia Otero acabi el seu programa.
Aquest apropament ciutadà és el sentit de la campanya de “Mobilització Catalanista” MCAT: “La teva veu en el programa electoral del catalanisme”. És tracta de conduir cap al presidenciable Artur Mas les reivindicacions més sentides per la població, per intentar que siguin assumides en el seu programa electoral, buscant almenys un compromís de donar-los-hi viabilitat en la futura acció de govern.
No cal ni dir, que inclús podríem neguitejar al candidat amb tanta participació i pressió, però, pesi a qui pesi, una plataforma cívica independent com MCAT té aquesta funció i el presidenciable nacionalista té la suficient convicció del paper determinant de la societat civil, que li serà del tot natural acceptar el repta.
Si som 300.000 nacionalistes que ens vàrem quedar a casa i no vàrem anar a votar fastiguejats de tant politiqueig de vol gallinaci, i ara se’ns torna a reclamar el vot, volem almenys tenir veu i que se'ns escolti.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Mobilització Catalanista MCAT
He publicat molts articles en aquest diari, però sempre he tingut problemes amb les pàgines de "Diàleg", quasi sempre allà on m'han tractat millor ha estat en la "Secció de Política" deixant-me publicar alguna anàlisi meva en forma d'article. No se qui és el responsable de l'apartat "Porta Oberta" però els hi he d'estar agraïts.
De l'AVUI el que mai he suportat és el "publi-reportatge" que publiquen en aranès cada dissabte, l'anomenat AUÉ. És un dels escàndols més grans de manipulació de premsa escrita que s'han donat a Catalunya i Aran. En la seva primera etapa de l'AUÉ va ésser una competència deslleial directa a ETH DIARI (diari privat que jo editava i dirigia).
El publi-reportatge no només el pagaven i el paguen les administracions, sinó que a mes físicament és feia en les dependències del Conselh Generau d'Aran. Algú és pot imaginar "periodistes" fent un diari dins dels despatxos de la Generalitat?. I per adobar-ho, desprès com a separata, regalaven un exemplar de l'AUÉ a totes les llars de la Val d'Aran. Una altra manera de fer competència deslleial a una premsa escrita professional i lliure que el lector havia de pagar-ne un preu, perquè era en aranès i mai va rebre ni una pesseta de subvenció pública.
Reprodueixo a continuació un dels articles que Pere Tió -Responsable d'Opinió- NO va creure convenien publicar. Per que?. -????-
LA TEVA VEU EN EL PROGRAMA ELECTORAL DEL CATALANISME
Diuen que aquest any electoral en l’arena política catalana tot és una autèntica “carnisseria”, és a dir la punyalada està a l'ordre del dia entre partits i tota mena d’entitats polítiques, socials, cíviques, culturals i inclús religioses. Els partidaris de cada opció apreten de valent per aconseguir adhesions i fer circular els seus missatges. De fet res de nou, sinó fos que aquesta vegada l’espanyolisme -vestit de federal- pot acabar governant la Generalitat de Catalunya.
Només ens faltaria això !!!!. Dominarien alguns ajuntaments, seguirien dominant una part social i cívica d’aquesta Catalunya dual que tenim, seguirien manipulant la cultura –amb tota l’elit anticatalanista fent de màquina de tren-, a més de seguir fent sectarisme i clientalisme a les Universitats –cosa que han fet durant 25 anys ajudats pels comunistes passats ara a liberals-- i a més de tot això.... dominarien la Generalitat, tant l’estament governamental com centenars de quadres intermedis de lliure designació. O sigui, una Catalunya encara més asfixiant de la que tenim. Centenars de “Montilles” situats a tot arreu, amb un missatge de regionalisme suposadament esquerrà i com la reina mare, guiats pel representant del socialisme “pijo” de Catalunya: el senyor Maragall.
De la descripció anterior, els “seudo-intel·lectuals de menjadora” en diuen fer maniqueisme i demagògia.
O sigui, que dir que el Maragall pot guanyar és demagògia, i descriure que tot canviarà com girar un mitjó i que estarà supeditat a un projecte estatal i no de prioritat catalana, és maniqueisme. Excel·lent!, i és que aquests el que tenen és el que en argot català els politicòlegs en diem “l’efecte Sellarès” , que és aquell símptoma polític català que s'expressa dualment, de la següent manera: Si el que analitza la realitat té un moment baix doncs diu que Catalunya va malament, si l’analista està eufòric Catalunya va bé. El tenir un estat d’ànim o l’altra, depèn d’on raja la mamella.
En fi, cal continuar i fer allò que tant se n’enfoten els seudo-acadèmics nostrats i la pijancia catalanista per la suposada falta de glamour, que és apropar-se directament a la gent i demanar-los-hi opinió i esperonar-los a la crítica, si cal. Això sí, deixant abans de les xerrades, que els nostres interlocutors vegin l'ineludible capítol de “El cor de la Ciutat” i que la Júlia Otero acabi el seu programa.
Aquest apropament ciutadà és el sentit de la campanya de “Mobilització Catalanista” MCAT: “La teva veu en el programa electoral del catalanisme”. És tracta de conduir cap al presidenciable Artur Mas les reivindicacions més sentides per la població, per intentar que siguin assumides en el seu programa electoral, buscant almenys un compromís de donar-los-hi viabilitat en la futura acció de govern.
No cal ni dir, que inclús podríem neguitejar al candidat amb tanta participació i pressió, però, pesi a qui pesi, una plataforma cívica independent com MCAT té aquesta funció i el presidenciable nacionalista té la suficient convicció del paper determinant de la societat civil, que li serà del tot natural acceptar el repta.
Si som 300.000 nacionalistes que ens vàrem quedar a casa i no vàrem anar a votar fastiguejats de tant politiqueig de vol gallinaci, i ara se’ns torna a reclamar el vot, volem almenys tenir veu i que se'ns escolti.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Mobilització Catalanista MCAT
diumenge, d’agost 10, 2003
També en el diari AVUI
Al diari "AVUI" també NO han volgut publicar dos articles, les males arts partidistes del Senyor Pere Tió han estat antològiques, suposo que estava en el seu dret, per ésser el responsable d'opinió del diari.
Un altre dia ja reproduiré els articles rebutjats.
Un altre dia ja reproduiré els articles rebutjats.
ARTICLE QUE ANAVA DESTINAT AL DIARI "EL PAÍS" I QUE LA SECRETARÍA ADJUNTA DE CDC VA BLOQUEJAR.
MCAT: la plataforma que cabrea
Hacia tiempo que nadie me dirigía tantos improperios, como desde la aparición de “Mobilització Catalanista (MCAT)”, la plataforma de soporte cívico al presidenciable Artur Mas. Todo el mundo esta en su derecho en defender lo que cree, de hecho, nosotros tampoco nos quedamos mancos y también hacemos de las nuestras. Esto es ni más ni menos que el juego electoral en la arena política catalana que ya esta de fiesta mayor, con su campaña a Presidente de la Generalitat en marcha, aunque antes tengamos las importantísimas elecciones municipales i del Conselh Generau d’Aran.
En este mismo periódico Joan B. Culla i Clarà nos echaba una andanada fuertísima a nuestro artículo-manifiesto y con solo unos líneas nos descalificaba del todo. De hecho la descalificación la hacia con todo el artículo, simplemente por meternos en el mismo saco que las “plataformas” de los socialistas –que fueron cinco y no cuatro como él explica-, la de Pere Esteve – que él la debe conocer en la intimidad- y la del señor Piqué. Una comparación totalmente errónea, pero un buen recurso para tertuliar en forma de artículo. Además fue fantástico, porque el historiador metido a politicólogo, compara, certifica, califica y acaba con un strip-tease personal enternecedor: su artículo destila sintonía con ERC y deseos que Maragall sea el futuro President. Esta en su derecho, me encantan los independientes que salen del armario político y de una forma clara explican con quien sintonizan. Yo he hecho lo mismo. Pero en sentido contrario.
Ah! no se crean, en un espacio tan pequeño dedicado a MCAT, le dio topología de nacionalismo y estilo de discurso.
Y lo hace, el señor Culla defensor del etno-nacionalismo al estilo británico, que tanto promociono Pere Esteve en la Fundación Ramon Trias i Fargas, unos de los focos de doble juego académico-político más esotérico de los últimos tiempos. Donde campaban los académicos que en los foros ingleses hemos de sufrir que hablen de étnia atribuida a nuestra nación y en Catalunya no se atreven, y simplemente cambian de terminología hasta en la misma pieza académica. A estos los llamamos los “camaleones” de los estudios de nacionalismo. Pero estas, diferencias mejor que las debatamos en los círculos académicos.
Les aseguro que no es fácil potenciar una plataforma -de origen de base- en sintonía con un partido en el gobierno, el pesebre es enorme y todo el mundo se siente tenso. A los independientes nos tienen un “amor” que a veces desorienta. Y sobretodo algunos no entienden que el soporte que damos, solo sea a Artur Mas como presidenciable. Si dices que “Mas es honesto”, ya te sale otra patum cabreada porque se siente aludido pero en negativo –aunque ni lo cites- y si ademas, el admirado periodista Enric Company hace sus interpretaciones en este periódico, extrapolando y interpretando “honestos y deshonestos” el lío es mayor, por abusivo y falso.
Señor Culla, no somos la plataforma que CDC a creado, somos independientes y queremos a Mas presidente y que Maragall siga como jefe de la oposición. Y nada más, no siga preguntando de que color es el caballo blanco de Santiago, porque usted mismo lo dice al presentarnos. Bienvenido a la campaña electoral.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Es politicologo y Coordinador de “Mobilització Catalanista (MCAT)” mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
MCAT: la plataforma que cabrea
Hacia tiempo que nadie me dirigía tantos improperios, como desde la aparición de “Mobilització Catalanista (MCAT)”, la plataforma de soporte cívico al presidenciable Artur Mas. Todo el mundo esta en su derecho en defender lo que cree, de hecho, nosotros tampoco nos quedamos mancos y también hacemos de las nuestras. Esto es ni más ni menos que el juego electoral en la arena política catalana que ya esta de fiesta mayor, con su campaña a Presidente de la Generalitat en marcha, aunque antes tengamos las importantísimas elecciones municipales i del Conselh Generau d’Aran.
En este mismo periódico Joan B. Culla i Clarà nos echaba una andanada fuertísima a nuestro artículo-manifiesto y con solo unos líneas nos descalificaba del todo. De hecho la descalificación la hacia con todo el artículo, simplemente por meternos en el mismo saco que las “plataformas” de los socialistas –que fueron cinco y no cuatro como él explica-, la de Pere Esteve – que él la debe conocer en la intimidad- y la del señor Piqué. Una comparación totalmente errónea, pero un buen recurso para tertuliar en forma de artículo. Además fue fantástico, porque el historiador metido a politicólogo, compara, certifica, califica y acaba con un strip-tease personal enternecedor: su artículo destila sintonía con ERC y deseos que Maragall sea el futuro President. Esta en su derecho, me encantan los independientes que salen del armario político y de una forma clara explican con quien sintonizan. Yo he hecho lo mismo. Pero en sentido contrario.
Ah! no se crean, en un espacio tan pequeño dedicado a MCAT, le dio topología de nacionalismo y estilo de discurso.
Y lo hace, el señor Culla defensor del etno-nacionalismo al estilo británico, que tanto promociono Pere Esteve en la Fundación Ramon Trias i Fargas, unos de los focos de doble juego académico-político más esotérico de los últimos tiempos. Donde campaban los académicos que en los foros ingleses hemos de sufrir que hablen de étnia atribuida a nuestra nación y en Catalunya no se atreven, y simplemente cambian de terminología hasta en la misma pieza académica. A estos los llamamos los “camaleones” de los estudios de nacionalismo. Pero estas, diferencias mejor que las debatamos en los círculos académicos.
Les aseguro que no es fácil potenciar una plataforma -de origen de base- en sintonía con un partido en el gobierno, el pesebre es enorme y todo el mundo se siente tenso. A los independientes nos tienen un “amor” que a veces desorienta. Y sobretodo algunos no entienden que el soporte que damos, solo sea a Artur Mas como presidenciable. Si dices que “Mas es honesto”, ya te sale otra patum cabreada porque se siente aludido pero en negativo –aunque ni lo cites- y si ademas, el admirado periodista Enric Company hace sus interpretaciones en este periódico, extrapolando y interpretando “honestos y deshonestos” el lío es mayor, por abusivo y falso.
Señor Culla, no somos la plataforma que CDC a creado, somos independientes y queremos a Mas presidente y que Maragall siga como jefe de la oposición. Y nada más, no siga preguntando de que color es el caballo blanco de Santiago, porque usted mismo lo dice al presentarnos. Bienvenido a la campaña electoral.
Joan-Ramon Colomines-Companys
Es politicologo y Coordinador de “Mobilització Catalanista (MCAT)” mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
AQUEST ÉS L'ARTICLE QUE NO VA VOLER PUBLICAR EL DIARI "EL PERIÓDICO DE CATALUNYA"
El senyor Montilla: la víctima
El Primer Secretari del PSC(PSC-PSOE) senyor Montilla va publicar en aquest diari un article titulat: “Si, som socialistes i catalanistes”. Sempre és interessant conèixer l’opinió d’una veu autoritzada del socialisme català, sinó fos que una vegada mes fa el ploramiques i es presenta com la víctima d’una suposada discriminació pels seus cognoms i els seus orígens.
És una llàstima que utilitzi aquesta estratègia de tan baix sostre per aconseguir adhesions electorals. Sobretot perquè és del tot fals i profundament ofensiu atribuir al “nacionalisme català de govern” qualsevol actitud discriminatòria a ningú. Senzillament el senyor Montilla tracte al “nacionalisme català de govern” de racista i fatxa, perquè aquests són els qualificatius que li correspondrien a qualsevol postura política que s’atrevís a excloure a qualsevol ciutadà de Catalunya. I vet aquí que el senyor Montilla ofent a centenars i centenars de catalans que fem costat al nacionalisme català, o amb carnet de partit, o com a simpatitzants o com a votants o com a membres de Mobilització Catalanista (MCAT) la xarxa de suport cívic a Artur Mas com a presidenciable.
Miri, una cosa és el joc electoral en l’arena política catalana i una altra és posar zitzània i discòrdia entre la societat civil, amb temes d'identitat com vostè fa.
No senyor Montilla, vostè i el socialisme no es “l’enemic interior” de Catalunya, vostè, només és el rival electoral al qual cal combatre, perquè el senyor Maragall no arribi a la Presidència de la Generalitat. I perquè?. Doncs, perquè -equivocats o no- hi ha molts catalans que creiem que no seria bo que hi arribes, perquè propugna un programa, que des del punt de vista nacional català, ens sembla nociu per país, sobretot pel seu espanyolisme federal. Així de simple, però això no treu que pensem que el senyor Maragall és això: un senyor, i com Raventos i d’altres socialistes, ha fet una contribució positiva a la política del país com a oposició i convé que hi continuïn.
El seu victimisme senyor Montilla, a l’estil d’un Vidal-Quadras qualsevol, no és precisament signe de catalanisme plural, sinó una matussera manera de tensionar l’ambient per consolidar i aconseguir vots.
Vostè, que sap de les interioritats personals del nacionalisme català?. Dels centenars de matrimonis i parelles mixtes –en quan a procedència i cognoms- que fem costat a l’opció del nacionalisme català. Vostè es pensa que perquè es digui Montilla, és menys català que jo que em dic Colomines-Companys?. Vostè és igual o mes català que jo. Hem viscuts molts anys de repressió i d’aprofundiment de la democràcia, perquè els Montilla, els Perez, els Hernandez, els Alonso, els Otero i tants d’altres se sentin catalans sense exclusions.
No faci trampa, l’atac a Maragall i al socialisme del PSC(PSC-PSOE) – i concretem sigles, perquè jo crec que a Catalunya també hi ha una esquerra nacional que no son vostès- és pel seu programa anti-país, sobretot en llengua, en cultura, en mitjans de comunicació i en tot allò que significa reconstrucció nacional catalana. I desprès del seu article, veig que també tenen un discurs pervers de les qüestions de convivència i cohesió nacional dels ciutadans de Catalunya.
Nosaltres som contrincants i en democràcia és lícita aquesta rivalitat, en la que la diferencia és que el maragallisme-montillisme té un discurs i una pràctica que posa l’accent primer en Espanya, mentre que el pujolisme-masisme posa primer Catalunya. Aquesta és la diferencia substancial, que desprès informe tot el programa politico-ideològic i de govern que té cada opció.
Ja sabem que el pim-pam-pum electoral està a tota marxa, però li pregaria que no trafiqui amb les arrels i els sentiments nacionals de la gent; i no s’inventi “catalans bons i catalans dolents”. No és just, ni per vostè, que és un polític amb molta mes categoria.
Joan-Ramon Colomines-Companys
mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
El senyor Montilla: la víctima
El Primer Secretari del PSC(PSC-PSOE) senyor Montilla va publicar en aquest diari un article titulat: “Si, som socialistes i catalanistes”. Sempre és interessant conèixer l’opinió d’una veu autoritzada del socialisme català, sinó fos que una vegada mes fa el ploramiques i es presenta com la víctima d’una suposada discriminació pels seus cognoms i els seus orígens.
És una llàstima que utilitzi aquesta estratègia de tan baix sostre per aconseguir adhesions electorals. Sobretot perquè és del tot fals i profundament ofensiu atribuir al “nacionalisme català de govern” qualsevol actitud discriminatòria a ningú. Senzillament el senyor Montilla tracte al “nacionalisme català de govern” de racista i fatxa, perquè aquests són els qualificatius que li correspondrien a qualsevol postura política que s’atrevís a excloure a qualsevol ciutadà de Catalunya. I vet aquí que el senyor Montilla ofent a centenars i centenars de catalans que fem costat al nacionalisme català, o amb carnet de partit, o com a simpatitzants o com a votants o com a membres de Mobilització Catalanista (MCAT) la xarxa de suport cívic a Artur Mas com a presidenciable.
Miri, una cosa és el joc electoral en l’arena política catalana i una altra és posar zitzània i discòrdia entre la societat civil, amb temes d'identitat com vostè fa.
No senyor Montilla, vostè i el socialisme no es “l’enemic interior” de Catalunya, vostè, només és el rival electoral al qual cal combatre, perquè el senyor Maragall no arribi a la Presidència de la Generalitat. I perquè?. Doncs, perquè -equivocats o no- hi ha molts catalans que creiem que no seria bo que hi arribes, perquè propugna un programa, que des del punt de vista nacional català, ens sembla nociu per país, sobretot pel seu espanyolisme federal. Així de simple, però això no treu que pensem que el senyor Maragall és això: un senyor, i com Raventos i d’altres socialistes, ha fet una contribució positiva a la política del país com a oposició i convé que hi continuïn.
El seu victimisme senyor Montilla, a l’estil d’un Vidal-Quadras qualsevol, no és precisament signe de catalanisme plural, sinó una matussera manera de tensionar l’ambient per consolidar i aconseguir vots.
Vostè, que sap de les interioritats personals del nacionalisme català?. Dels centenars de matrimonis i parelles mixtes –en quan a procedència i cognoms- que fem costat a l’opció del nacionalisme català. Vostè es pensa que perquè es digui Montilla, és menys català que jo que em dic Colomines-Companys?. Vostè és igual o mes català que jo. Hem viscuts molts anys de repressió i d’aprofundiment de la democràcia, perquè els Montilla, els Perez, els Hernandez, els Alonso, els Otero i tants d’altres se sentin catalans sense exclusions.
No faci trampa, l’atac a Maragall i al socialisme del PSC(PSC-PSOE) – i concretem sigles, perquè jo crec que a Catalunya també hi ha una esquerra nacional que no son vostès- és pel seu programa anti-país, sobretot en llengua, en cultura, en mitjans de comunicació i en tot allò que significa reconstrucció nacional catalana. I desprès del seu article, veig que també tenen un discurs pervers de les qüestions de convivència i cohesió nacional dels ciutadans de Catalunya.
Nosaltres som contrincants i en democràcia és lícita aquesta rivalitat, en la que la diferencia és que el maragallisme-montillisme té un discurs i una pràctica que posa l’accent primer en Espanya, mentre que el pujolisme-masisme posa primer Catalunya. Aquesta és la diferencia substancial, que desprès informe tot el programa politico-ideològic i de govern que té cada opció.
Ja sabem que el pim-pam-pum electoral està a tota marxa, però li pregaria que no trafiqui amb les arrels i els sentiments nacionals de la gent; i no s’inventi “catalans bons i catalans dolents”. No és just, ni per vostè, que és un polític amb molta mes categoria.
Joan-Ramon Colomines-Companys
mobilitzaciocatalanista@yahoo.co.uk
Subscriure's a:
Missatges (Atom)